De tornada a casa en un tren de rodalies, em disposo a llegir un llibre amb el títol “Odio a los indiferentes” una selecció d’articles de Gramsci.

No trigo a adonar-me que davant hi ha asseguda una dona musulmana que em mira fixament i amb reprovació. Va vestida a la manera occidental, però porta el hijab cobrint els cabells. La veritat és que començo a sentir-me incòmoda, em mira amb tant d’enuig que decideixo preguntar què passa:

-no et fa vergonya llegir un llibre així?
-per a res! per què ho dius? per l’autor?? (la meva sorpresa creix per moments)
-ha de ser un home molt intolerant, si escriu un llibre d’odi als diferents! (m’ho diu gairebé cridant) Em fa el riure i ara la sorpresa és ella, fins que li ensenyo la portada del llibre i llegeix correctament el títol, ara riem les dues com unes boges. Li explico que Gramsci es queixa d’aquests que són indiferents a tot el que passa al seu voltant, els que no es queixen ni es rebel·len contra les injustícies. Ella escolta amb atenció.
El tren es posa en marxa i comencem una agradable conversa, es diu Dunia, i és tot un caràcter. Li pregunto d’on és, va néixer al Marroc en un poble anomenat Farhana, li dic que el conec, està en la frontera amb Melilla, ho sé perquè vaig viure un temps en aquesta ciutat. Em pregunta si m’agradava l’ambient de Melilla, li contesto que no m’agradava “l’ambient espanyol” de Melilla,aquesta amalgama de gent de Melilla de tota la vida, de “legionarios”, regulars, i “señoronas” que el 12 d’octubre es posen abric de pells enmig del calor africà,aquell ambient a mi m’ofegava, Dunia torna a riure de bona gana.

Li pregunto si alguna vegada va treballar a la ciutat autònoma,i amb un somriure d’aprensió em diu que si. És una de tantes dones que creuen la frontera amb Melilla, cada dia per treballar com a empleades domèstiques, per un sou ínfim i sense cap tipus de contracte, són anomenades “muchachas” despectivament ….. en aquest cas les explotadores són dones espanyoles. De tota manera, em diu que va tenir sort, altres noies del seu poble creuaven aquesta frontera per treballar en prostíbuls de la ciutat espanyola.

També parlem del CIE, del centre de menors i dels subsaharians que intenten saltar la tanca, drames humans als quals l’estat espanyol dóna l’esquena, i de la brutalitat i corrupció dels gendarmes marroquins.
Ja porta 8 anys vivint al País Valencià, li pregunte per què porta hijab i vesteix a la manera occidental,diu que manté l’ús del mocador per respecte a un familiar que està malalt.

Com veu el seu país natal des de la llunyania? Amb tristesa ….. ara que assaboreix certa llibertat i accés a la informació, veu amb ràbia la situació de les dones en el seu país, creu que tenen molt a dir i fer i que serien determinants en el desenvolupament del seu país, si tinguessin l’oportunitat.

Es lamenta que la seva religió es porti a l’extremisme i de tot el que pateixen les dones en nom de l’Islam, des de la dependència absoluta de l’home fins l’ablació del clítoris o la lapidació.

Què pensa de la situació al sahara? “estic amb els sahrauís, m’indigna i em fa mal el que fa el meu país amb ells”.

Ara és el seu torn i em pregunta què penso dels catalans que volen deixar Espanya, li mostre la polsera que sempre porte amb mi, jo sóc una catalana que vol deixar Espanya, li parle de com l’estat espanyol ens espolia i tracta d’ofegar la nostra llengua i la nostra identitat i del que patim per culpa del sistema capitalista, li explico que tinc una filla de 5 anys, i que per a ella vull un país on ser dona, catalana i de classe treballadora no sigui impediment perquè pugui fer tot el que es proposi, li dic els versos de Maria Mercè Marçal:

“A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
A Dunia li agraden moltíssim i els apunta.
Malauradament ja estem arribant a Sueca, me n’acomiade i baixo del tren, Quan poso el peu a l’andana, em lamento de no haver-li demanat a Dunia les dades per contactar amb ella, em console amb la idea que ens tornarem a trobar en el tren.
A casa no deixo de pensar com seria el món si les dones tinguessin dret a decidir i visquéssim realment en igualtat, no tinc cap dubte que seria molt millor. No siguem indiferents.
Maria Isona I Matoses

Comparteix

Icona de pantalla completa