Carles Vendrell, és des de fa 28 anys, Psicòleg municipal a Sueca. Aquest home que defensa i creu en l’educació pública a ultrança, treballa amb il·lusió la sinèrgia escola-municipi i fa “apologia” de l’educació inclusiva. Mesos enrere, quan va anunciar que Francesco Tonucci estaria a Sueca, es va crear una enorme expectació, entre docents, psicòlegs, mares i pares, i no era per menys, ens visitava un savi.
Comencen les jornades i els que es fan dir teloners de Tonucci, escalfen l’ambient, citant a Joan Fuster (ens trobem prop de la que va ser sa casa), ens parlen, de ciutats educadores, del ple municipal infantil, i del poc infantils que són les nostres ciutats.
Puntualíssim, a les 12.30 h, Tonucci ocupa l’escenari per parlar del seu projecte, “La ciutat dels nens”. Davant un auditori entregat, l’home que escolta als nens, es queixa que ja no poden jugar al carrer ni anar sols a l’escola, de la manca d’autonomia que tenen i de com repercuteix en la seva vida. Curiosament, a l’octubre del 1972, al seu article “importància del carrer”, Fuster escriu: “Els nens d’ara tenen unes possibilitats d’amistat molt reduïdes (…) Els nens d’ara creixen en pisos tancats, en escoles tancades, en parcs tancats (…) El carrer ja no existeix, ha deixat de ser el carrer que era, massa cotxes, massa pressa, massa distància (…) Les conseqüencies socials que se’n deriven, enormes, mereixen ser reflexionades”. En aquests moments imagine una trobada (malauradament ja impossible) Tonucci-Fuster i em reafirme en la meva convicció Fusteriana.
Tonucci continua dient que a les Ciutats hem d’escoltar als nens i tenir en compte les seves opinions, aixi com aprofitar l’experiència de la gent gran afavorint un diàleg intergeneracional. Ens convida a fomentar mecanismes d’inclusió social, reivindica la participació ciutadana i la figura del psicòleg municipal com un agent importantíssim per dur a terme tot açò. A més, la ciutat educadora sempre oferirà educació en valors i formació democràtica. I torna a insistir: “Una ciutat sense nens i nenes és una ciutat pitjor, els adults sense nens i nenes són adults pitjors. La nostra percepció del futur s’ha tornat egoista, no pensem en els nostres hereus” “Hem d’ajudar als xiquets creant un ambient acollidor, recuperem l’espai per a que no juguen en reserves tancades “
A la tarda, amb l’aforament complet, ara format per mares, pares i docents, Tonucci ens parla sobre la seva “Escola per a tots. L’escola del futur”. De nou amb les criatures, com a centre del seu univers, ens diu que, els nens no poden fer tants deures, que necessiten temps per jugar i que estem oferint per a tots una escola per a pocs. Aposta per la integració i la barreja, perquè això suma. Explica que cada criatura té un àmbit d’excel·lència, una vocació, un talent, que hem de motivar i potenciar, no hem de treballar sobre les llacunes, cal afavorir el desenvolupament de les competències de cadascú. Necessitem una educació que faci nenes i nens feliços.
Respecte a la LOMQE, Tonucci es lamenta que és una llei al dictat del mercat, que exclou i fomenta la competitivitat, enfront de l’escola inclusiva i cooperativa que necessitem… al ministre Wert diu no conèixer-lo i no tenir cap ganes de fer-ho. Tot i això, davant la llei el seu llenguatge no és pessimista: “No us preocupeu!! No hi ha una llei tan dolenta, que puga fer que els bons mestres facen una mala escola, ni una llei tan bona que puga fer que els mals mestres facen una bona escola” .”Per a canviar l’escola cal formar bons mestres”.
El públic dedica una gran ovació a Tonucci, dues hores i mitja amb tota l’atenció posada en aquest savi que no ha necessitat de cap suport visual, més enllà de tres de les seves famoses vinyetes. Acaben les jornades i felicite a Carles per l’èxit, mèrit que ell comparteix, amb el seu equip.
Desitge de cor, que tot açò no quede en l’ovació a Tonucci, jo aspire a que tots treballem, per a que aquestes escoles i ciutats que les nostres nenes i nens mereixen siguen una realitat. Hem d’agafar el testic mares i pares, professionals i polítics….com diu Tonucci: adults en general.
A la jornada matinal, destinada a professionals, em dirigesc a Tonucci per a que em signe un exemplar del seu llibre “Perill, Nens” i li dic que no sóc psicologa, sóc mare, ell respon amb un somriure càlid: “això és molt més important”. Llegiu i practiqueu Tonucci !!
Maria Isona i Matoses
