Comencen els dies de vacances i un matí arriba el missatge, que encara que esperat, no deixa de pintar-me un somriure a la cara.
” Xicones!!, ja estic per ací!!, tinc fins al 12 de gener!! Quan ens veiem??!! Divendres de mercat??!!, on??!!!”
El matí del 31 de desembre a les 12:00 estic esperant-la al carrer del Sequial. 12:15 i encara no arriba, no em preocupa, a Sueca no som gent massa estricta amb la puntualitat, però la meua ansietat creix, tinc moltes ganes de veure-la…de sobte per la plaça veig aproximar-se una figura amb una manera de caminar que em resulta molt familiar….ABRAÇADOTA!!, i ací està la mirada alegre i sincera dels seus ulls enormes i el somriure brillant. Ens llancem una llau de preguntes una a l’altra, intercalades amb els: “per fi!!”, “tia, ja era hora!!”, “xiconaaaaa quina alegria de veure’t”.
Fa molt de temps que no ens veiem i només tenim un parell d’hores que li hem arrapat a l’agenda nadalenca, ella la té molt carregada, pocs dies i molta gent a veure, celebracions familiars a banda.
Triem una de les taules al costat dels enormes finestrals de l’ateneu republicà de Sueca, per xerrar mentre mirem qui passa i qui torna. Empar somriu en veure les olives variades i el cacau amb corfa que ens porta Eugènia per acompanyar l’entrepà i la cerveseta…a Berlín de ben segur que beu bona cervesa, però això del cacau i les olives la deu fer sentir a casa.
Amb les primeres mossegades, la conversa es fa més assossegada, la nostra relació és hereva de la relació còmplice que van mantenir les nostres mares. Hem compartit infantesa i adolescència, tenim un munt d’experiències comunes, bones i dolentes, un amor profund pel nostre país i la nostra cultura. Amb ella la conversa és divertida i enriquidora, però també terapèutica i balsàmica, les similituds a la nostra vida fan que una comence les frases i l’altra les acabe.
Conteste a les seues preguntes sobre el poble, la meua filla o el col·lectiu Reconstruint Fuster. Ella em parla de la vida a Berlín, del seu company, del ventall multicultural d’amistats que ha fet, del jardí urbà que comparteix amb altra gent, de la feina, però també de l’enyorança de la mare, la germana, les amigues…. Em diu que no perd oportunitat d’explicar allí la realitat del PV, el setge a la llengua i la resistència de la nostra gent, i jo no puc imaginar millor ambaixadora que ella. La meua amiga de la infantesa és avui una dona valenta, molt preparada, empàtica i assenyada, mirant-la, pense quant la trobe a faltar i quantes coses podríem fer mà a mà si ella estiguera sempre ací.
A les 14:30 el rellotge, i els missatges als telèfons ens recorden que hem de marxar, l’estona amb ella sempre se’m fa massa curta. Amarga sensació de tenir una amistat a temps parcial, barrejada amb el consol de saber que és un punt i seguit, mentre em faig la promesa de mantenir correus periòdics. Ara toca esperar les properes festes d’hivern, quan tornarem a seure tocant al finestral de l’ateneu i continuarem on ho hem deixat. Quan li dic adéu tracte de dissimular entre rialles el nus que tinc a la gola.
Això va per tu Empar que has de marxar, per mi que et trobaré a faltar, per les iaies, amigues, mares i germanes, per a les quals les festes d’hivern són temps insuficient i que amb el comiat vessaran llàgrimes amargues.
Ací no paren de dir que aquest és un any de canvis……. Esperem que no siga un canvi limitat a l’alternança, entre els ocupants dels seients a les institucions.
Tirem d’egoisme proletari. Com deia Gramsci: “en la ciutat futura que hem de construir, la cadena social no pesa sobre uns pocs, res es deu a l’atzar o la fatalitat, sinó a l’obra intel·ligent dels ciutadans”. No siguem indiferents i prenem partit, fem que tot canvie, per a que tornen a casa.
Bon any? l’haurem de fer bo nosaltres.
