Però aquest dret a casa nostra està lluny de ser una realitat. L’any 1994 Francesco Tonucci alertava del nou patiment dels infants: estan sols. I és cert, el sistema actual impedeix a xiquetes i xiquets passar temps amb les persones que estimen.
Antonio Gramsci reclama per a la família la funció moral de preparació humana i d’educació civil, un propòsit que ha truncat la necessitat dels pares de buscar el pa per als seus fills. Quan les hores a la feina són tantes, és impossible dedicar-se a la tasca d’educadors i transmissors.
Ens omplim la boca amb els valors que ha de tindre l’escola, parlem de criar nenes i nens que de grans siguen solidaris, però és això una responsabilitat exclusiva de l’escola?
Qui pot estimar, si mai ha sentit estima? Qui pot ser equilibrat si la seua criança naix de la desigualtat? Qui té inquietuds si mai l’han estimulat?, qui té curiositat si mai han donat resposta a les seues preguntes? Qui pot ser empàtic si ningú s’ha posat mai a la seua pell? No, això no és responsabilitat exclusiva de l’escola, ans al contrari, és en gran mesura responsabilitat i deure de la família…
Mares i pares han d’afrontar llargues jornades laborals, per tant, la cura de les criatures es delega. A la jornada partida amb menjador inclòs, se suma una hora d’escoleta matinera i unes hores de ludoteca i extraescolars, conservatori de música, classes d’idiomes, de pintura, esports i un llarg etc. Infants amb una jornada de 10 i 11 hores, (a falta d’arribar a casa, per a fer deures i estudiar), que no han tingut temps per a jugar o seure a la taula a menjar amb la seua família mentre xarren els uns amb els altres. Criatures sense temps per a transmetre els seus dubtes, i les seues alegries i angoixes a pares i mares.
Després ens tirem les mans al cap quan aquell xicot de pares tan normals i treballadors entra a l’institut ganivet en mà, o és un violent que maltracta la parella, o aquella xicota que ho tenia tot i ara és una drogodependent o una homòfoba, xenòfoba, o una regidora imputada…
A les reunions en AMPAs i plataformes en què he estat, la conciliació és la qüestió que sempre genera polèmica, sembla que les hores i dies a l’escola mai en són prou, les famílies treballen i necessiten un lloc on deixar els seus fills i davant de qualsevol canvi, posem per exemple la proposta de jornada continuada, pares i mares entren en pànic: “nooooo!!! on deixarem els xiquets mentre treballem??!!!” i acaben enfrontant-se als docents.
Però no, senyores i senyors això no és conciliació, perquè la conciliació no s’aconsegueix a costa que els nostres fills tinguen també una jornada laboral, les escoles, els conservatoris, els clubs esportius no són pàrquings de xiquets.
La conciliació, que en essència és el dret dels infants a conviure amb la seua família, ha de vindre d’onada i si no presa, al sistema.
El dia que es va fer públic l’acord del botànic vaig córrer entusiasmada a llegir els punts on parlava d’educació, de dependència (sempre som les dones les més afectades i les que ens veiem obligades a fer renúncies) i sobretot allò del nou model productiu. Però aviat el meu entusiasme va mudar en desil·lusió, la
racionalització d’horaris, no estava en cap lloc, parlava de salaris dignes, de reindustrialització, de recuperar l’agricultura, d’un comerç equilibrat, de recuperació del sistema financer, d’innovació, de transició ecològica, de turisme sostenible, però dels horaris res de res, només un apunt al paràgraf inicial que parla de sostenibilitat social, sense concretar res més. I jo pense: “ai mareta meua a veure si entre tant de “socialista i ecosocialista” ningú ha pensat en el socialisme….”
El nou model productiu ha de ser un model feminitzat que racionalitze horaris i torns, que siga garant del dret a la feina justa però també del temps per a les relacions afectives, educadores, transmissores i intel·lectuals al si de la família.
És clar que el sistema capitalista i patriarcal és enemic d’afavorir aquest canvi, no li interessa la transmissió de valors, morals i culturals, no li interessa que la família siga un lloc on es formen persones crítiques i solidàries, no siga cosa que surten al carrer a lluitar per allò d’“igualtat per a tothom” . No, molt millor obrers atrapats entre l’explotació laboral i el consumisme, alimentant la propera generació d’obrers explotats.
És hora de donar-nos la mà, mestres, famílies i entitats cíviques per a redirigir les nostres demandes, per a posar el benestar i els drets dels infants (que són el nostre futur) al centre del debat. Per favor, corregiu, esmeneu, però debatim.
Al final allò del socialisme i el feminisme no és cap bajanada ni idea romàntica, és la solució.
tota filosofia de la història ha de partir d’aquesta obvietat”
