Altra dada que extrau l’informe és que més del 12% de les denuncies interposades al 2012 a l’Estat Espanyol es varen retirar (15.592). Significa açò que tenen raó els personatges com Toni Cantó que asseguren que la majoria de denuncies son falses?. Doncs no. El que significa es que aquelles dones que es veuen en la valentia de donar el primer pas de denunciar la violència de la seua parella (decisió que costa entre 5 i 10 anys de mitjana en molts casos) es troben amb la violència estructural del sistema i les institucions: les retallades en els recursos assistencials, l’acomiadament de les professionals que les atenien a nivell psicosocial, les taxes judicials, les retallades constants i continues de les prestacions per desocupació i de les de serveis socials, els desnonaments salvatges, la manca de recursos als jutjats de violència de gènere…i evidentment tenen por.
Tenen por de la violència imparable del sistema contra el poble treballador que arriba a ser, sinó pitjor, al menys més imprevisible que la que exerceix el seu maltractador. No saps per on van a donar-te, quina serà la pròxima, les deixa sense esperances de futur i sense ganes de viure, tenen por de l’endemà per elles i pels seus fills i filles. I la por paralitza i bloqueja, no les deixa ni el dret a decidir.
Amb aquestes dades perd també credibilitat l’argument absurd de que les dones migrants denuncien per a obtenir el permís de residència. La violència que pateixen les dones “sense papers” era detectada majoritàriament i en primera instancia mitjançant els protocols utilitzats als centres de salut. I parle en passat perquè això era quan tenien dret a una atenció sanitària normalitzada, perquè ara es queden sense dret ni tan sols a una primera informació, ni a la derivació corresponent als centres especialitzats. Clar està que alguns les voldrien als CIE’s.
Des de les institucions es llancen missatges enganyosos: els diuen que s’empoderen però el sistema les deixa sense projecte vital. Els diuen que siguen autònomes i independents, però el sistema les relega a la precarietat i l’exclusió. Les associacions feministes han denunciat la reducció d’un 24% en les polítiques d’igualtat als pressupostos generals de l’estat per al 2013. “Aquestes retallades en l’àmbit de la lluita per acabar amb la violència de gènere és un pas enrere inacceptable. Una desigualtat que provoca víctimes mortals i milers d’agressions cada any mereix un tractament preferencial per part de les administracions”.[2]
La jurista Maria Naredo ha destacat[3] que els jutjats estan denegant cada vegada més els drets de protecció que han caigut 10 punts des del 2007, i posa com a exemple que a Catalunya s’estan denegant el 50% malgrat que no s’està denunciant més.
Si la dependència econòmica sempre ha estat un factor clau a l’hora de que la dona inicie el pas per trencar amb l’agressor, avui ho es més encara davant les poques expectatives de canvi de cara al futur si no trenquem amb aquest model neoliberal que ha fet seues totes les formes d’explotació prèvies.
Les dones representen la majoria de persones aturades encara que disfressades “d’inactives dedicades a les tasques de la llar i responsabilitats familiars”. Com que tenen estes “responsabilitats” quasi en exclusiva, no poden trobar feines en condicions i sols opten a contractes parcials, mitja jornada, treballs molt precaritzats, per hores etc. Subocupació en definitiva, que no permet cap autonomia econòmica, que és de caràcter subordinat, instrumental i conjuntural. Elles son les que primer van al carrer quan el sistema necessita fer neteja de personal o “flexibilitzar-se”. A més de ser este un sistema agressiu contra les dones, també afecta al conjunt de la classe treballadora ja que com exercit de reserva, ajuda al capital a forçar cap a baix els salaris i les condicions laborals.[4]
Existeix actualment altre tema important que fa del sistema capitalista actual la principal trava per a la superació de l’asimetria entre gèneres. Es tracta de les constants retallades pressupostaries en inversió social: educació, sanitat, serveis socials, atenció de persones majors, atenció de persones amb discapacitat, centres especialitzats per a tractament de toxicomanies… Aquestes retallades i eliminació de recursos, provoquen que de nou les dones romanguen a casa per manca de recursos públics i gratuïts per a la cura. Si la dona torna a la llar per a ocupar-se de les tasques que caldria que realitze l’administració pública, torna a dependre econòmicament de la seva parella i a estar de nou sotmesa.
Eixes son les dades oficials de l’Observatori de la Violència Domèstica i de Gènere. Però res mes agosarat que pensar que la violència de gènere ha disminuït. Al contrari en èpoques d’ofensiva neoliberal com l’actual els conflictes relacionals per motius econòmics i la dependència econòmica de la dona son un factor de risc elevat per a l’augment de la violència masclista en la parella i en la família, augment que no es veu compensat amb l’increment dels recursos, sinó amb la seua destrucció, retrocedint en els xicotets avanços que s’havien aconseguit a centre Europa als darreres anys.
Però el que cal davant de tot açò no és resignar-se i conformar-se per “la situació que ens està caient” (frase molt repetida que convida a l’immobilisme total), sinó la lluita activa del poble (el que Cospedal anomena nazismo) contra el model econòmic i polític que sols es preocupa pel capital i no per les persones i que sols fomenta la precarització laboral, les retallades de prestacions i de drets, la manca de prevenció i d’intervenció educativa, la violència en general. Tal vegada calen més accions d’escarni per a previndre la violència estructural del sistema, i menys minuts de silenci institucional desprès dels assassinats.
