Valorar el resultat d’una llei no es pot fer fora del context en el que s’aprova. Cal que tingam en compte que aquesta i altres reformes neixen fruit de la pressió social i del treball de les organitzacions feministes, motiu pel qual van ser aprovades pel govern del PSOE i van crear moltes més expectatives mediàtiques que resultats concrets obtinguts.
Aquesta Llei s’anunciava com la solució contra la violència i les morts de dones a mans de les seues parelles, i es veritat que te aspectes positius que, d’aplicar-se i comptar amb els mitjans i la necessària voluntat política, suposarien un gran pas endavant en la lluita contra la violència de gènere.
Però per una banda, no es destinen les partides econòmiques suficients per crear els recursos necessaris (sanitaris, socials, psicològics, judicials…), dotar de personal suficient eixos recursos, i facilitar la formació adient a les professionals.
Si realment preocupa l’atenció integral a aquestes dones, caldria començar per revisar la qualitat en l’atenció que proporcionen les empreses privades que gestionen els recursos d’atenció públics; o millor encara, caldria eliminar la mercantilització de la violència de gènere que es produeix quan els poders públics cedeixen la gestió dels recursos que paguem entre tots i totes, a empreses privades amb ànim de lucre.
Per altra banda, cal tindre clar que la violència de gènere no s’elimina sols amb lleis, instruccions i mesures punitives. Cal anar més enllà i considerar el nivell macrosocial dels problemes en els que estem immersos. Cal tenir una visió sistèmica de la realitat i entendre que els problemes no son sols de les persones, sinó de les persones en un context determinat, que ha creat un sistema social concret: el capitalisme i el patriarcat que es retroalimenten.
L’objecte de les intervencions contra la violència hauria de ser el de produir un canvi en profunditat que trenque l’homeòstasi existent per aconseguir un sistema social, econòmic i polític nou.
Si sabem que el sistema social en el qual vivim crea i reprodueix desigualtats econòmiques, socials, ètniques, geogràfiques, nacionals, i de gènere, i que tot açò esdevé en continues onades de violència ( de gènere, contra les persones majors, violència en l’escola, violència de classe contra els i les treballadores, de bandes juvenils, homofòbia, racisme, feixisme, repressió, guerres …) tal vegada podem provar a modificar el context i crear els fonaments d’ un nou sistema social.
Un sistema que ensenye als seus menors els valors del compromís i les recompenses no immediates, de la igualtat, el respecte pel medi i pels animals, el respecte pels qui son diferents. Que fomente les relacions humanes igualitàries per damunt de la competitivitat i no cree frustració entre la gent jove si no eres el millor i el més violent.
Un sistema que no envie missatges contradictoris a la població com per exemple sancionar la velocitat al volant, però idolatrar als campions del volant. O campanyes de prevenció de la violència mentre veiem com es bombardeja a la població civil en altres països, amb la participació més o menys activa de l’estat espanyol.
Un sistema on estiguen assegurades les prestacions socials, sanitàries, educatives…de caràcter gratuït i universal i cap persona patisca necessitat; on no hi haja explotats ni explotadors, ni víctimes ni agressors.
Però les lleis, les campanyes de prevenció, els plans, projectes…canvien sols una part molt petita dels elements del sistema que cal modificar per enderrocar les desigualtats i les violències.
La violència és una lacra social que s’aprèn. Tota la bibliografia especialitzada ens indica que la violència s’aprèn i es transmet, i un dels principals predictors de que una persona serà violenta es que haja viscut violència al seu entorn més pròxim tant a nivell micro com macrosocial: família, escola, grup d’iguals, lloc al que viu, festes del poble….Si a més açò ho barregem amb consum d’alcohol i drogues i amb els factors de naturalització i normalització de la violència, tenim l’equació perfecta per a convertir aquesta persona en un maltractador i potencial assassí. Açò que s’ha estudiant tant i que ja és una qüestió bàsica sembla que no pot entrar fàcilment als caps dels “nostres” governants perquè els situaria davant la necessitat del canvi social.
Un element important per a la naturalització de la violència son els elements culturals i les tradicions, per exemple les festes del poble. Al País Valencià i a les Terres de l’Ebre tenim molt a fer degut a l’interès que tenen les autoritats en seguir patrocinant, fomentant i finançant actes on es maltracta i es dona mort als animals, festes eminentment masclistes i molt poc educatives i van associades amb el consum abusiu d’alcohol i altres drogues.
Hem de saber que eixos joves als quals els han ensenyat a gaudir amb la violència contra els animals, gaudiran també amb la violència contra les persones, maltractaran a la novia i posteriorment a la seua dona, maltracten als seus pares i mares quan aquests intenten posar-los límits, i segur que molts d’ells son membres actius de la violència escolar, homofòbica i feixista.
Altre element molt negatiu per a la naturalització de la violència son els mitjans de comunicació i concretament alguns programes infames de televisió com “Mujeres, Hombres y viceversa” o “Gandia Shore” i altres.
Tots estos programes on es participa per a trobar parella donen una imatge lamentable de les persones en general: immillorables físicament; desitjables sexualment fins que obrin la boca; ells xulets i “castigadors” amb cervell minúscul; elles capaces de fer qualsevol cosa per aconseguir al xic dels seus somnis, adornades fins l’exageració… Uns programes que exalten molt l’ús de les persones com objectes sexuals, la imatge física, i rés el criteri, la intel·ligència, el pensament crític…
Es habitual que després aquests patrons educatius formen part de la seua vida i els trasmitisquen, i ni l’escola, ni les campanyes contra la violència, ni els centres de menors, ni els tractaments terapèutics poden fer res de res.
Tenim la prova ben clara en les dades que el INE ha fet publiques estos dies sobre violència masclista referides al 2011. Segons dades del Registre Central per a la Protecció de Dones Maltractades al 2011 es van contabilitzar 32.242 dones víctimes[1] i d’elles el 33’5% del total son joves de menys de 30 anys (10.815 joves).
Això ve a demostrar-nos que malgrat les campanyes, lleis i protocols, la gent jove segueix maltractant i sent víctima de violència. No acaben d’entendre massa be què és violència de gènere, pensen que únicament son les agressions físiques. No veuen on està la línia que separa l’estima i el sotmetiment, la limitació de la llibertat que suposen els cels i el control. Consideren una prova d’amor que les seues parelles els revisen el correu electrònic, el facebook, les telefonades, el temps que tarden en contestar un whatsapp… I no hi ha massa distinció per tenir estudis o no, es veuen afectades joves de moltes característiques sociodemogàfiques.
Per tot açò cal denunciar la hipocresia dels poders públics i els partits reproductors del sistema, que es deixen de “pamplines” de campanyes publicitàries, de lamentar-se cada vegada que hi ha mortes, i comencen a fer política de prevenció de veritat. Però cal que, si volem arribar a solucions de fons, tinguem clar que això suposa treballar des de ja, per un canvi de sistema social, prioritzant entre altres temes l’eliminació de la violència en tots els espais i contra tots els essers vius.
[1] Dades a nivell de l’Estat Espanyol que inclouen sols aquells processos penals que es troben en fase d’instrucció i que van ser inscrits en el Registre
