Per centrar una mica als i les lectores vos comentaré quins son els antecedents del Manifest pel Dret a Decidir. En 2012 diverses forces independentistes (ERPV; SI, PSAN i MDT) van confluir a la celebració de l’Any Fuster, en el projecte Nosaltres els Fusterians en una estratègia unitària per a sumar forces i potenciar aquells elements que tenim en comú, avançant així en el camí de la lluita nacional i social al País Valencià.
A aquesta experiència cal sumar que en febrer del 2013 es publica a llibertat.cat i altres mitjans un article de Toni Infante “Cal situar el dret a decidir en el centre del debat polític”[1]. Este article genera un bon debat i dona peu a l’elaboració col·lectiva d’un manifest que és recolzat per moltes persones d’arreu del PV i a més per persones significatives de l’àmbit polític, cultural, sindical, universitari, dels diferents moviments socials…
Cal assenyalar que al PV s’han fet anteriorment altres manifests d’aquest tipus, però a diferència dels altres aquest pretén convertir-se en l’inici d’un full de ruta que facilite i visualitzi el camí cap a la independència. Es tracta d’un manifest ample que abraça diferents sensibilitats. Una característica es que cadascú pot fer la seua pròpia lectura sobre el Dret a Decidir que vol perquè allò interessant es poder debatre sobre el que volem per al futur, el procés serà la suma de tot allò que considerem necessari per al nostre poble i per a la majoria social.
I quina és la nostra consideració com a independentistes sobre el Dret a Decidir per al País Valencià? L’entenem com un procés d’empoderament social polític mitjançant el qual el poble pren consciencia de la seua identitat, de la seua realitat social, i de la seua existència i comença a mobilitzar-se i participar activament de la presa de decisions que li afecten com a col·lectiu. Suposa doncs un canvi ideològic a nivell popular per passar de sentir-nos súbdites a sentir-nos propietàries de la nostra vida i el nostre futur, fent valdre el dret a decidir individual i col·lectiu. Sense por, sense vergonya, sense hipoteques ni deutes.
La realitat es que fins ara son altres els qui decideixen per nosaltres i a més ens diuen que no som poble. Davant d’açò considerem que el nostre poble ha de ser el subjecte actiu en el seu procés d’emancipació: no només hem de ser consultats, sinó que hem de ser les protagonistes.
El Dret a Decidir es un procés inclusiu perquè no sols participa la gent que ens sentim catalanes sinó també aquelles que, tot i no tenir sensibilitat nacional i no plantejar-se mai la realitat del Països Catalans, es senten enganyades, explotades, discriminades…aquelles que pateixen les retallades dels drets socials, les pujades de taxes a la universitat, els desnonaments, la violència institucional, l’atur, l’espoliació fiscal…
Al País Valencià ens han imposat una doble personalitat: som catalanes i podem fer una minsa cultura catalana, tanmateix sols podem fer política i sindicalisme en clau espanyola. Fins ara, bona part de l’anomenada esquerra del País Valencià fa política “a la defensiva”: contra les retallades, contra les privatitzacions, contra la corrupció…però no planteja la ruptura radical amb el model econòmic polític i social actual que ens ofega, ni molt menys la possibilitat de l’autogovern ple. Per tant, en cas d’un hipotètic canvi de govern al País Valencià, possiblement milloraria la gestió que fins ara ha fet el PP, però els problemes d’arrel que ens afecten a les dones i als homes seguirien sense resoldre’s doncs seguiria aplicant-se l’agenda neoliberal.
El resultat d’aquesta imposició provoca que al País Valencià no tenim dret a triar quina agricultura necessitem, tan sols fem la que marca el mercat i les multinacionals. Ni quin transport necessitem, tenim AVE per a que vinguin des de Madrid a les nostres platges però ens eliminen el transport de rodalia, algunes línies que diuen que ara son deficitàries, i metros dintre la ciutat…
La costa valenciana es de les mes destrossades i estan convertint les nostres platges en contenidors de macro-concerts d’estiu, macro-botellots, bous al carrer, turisme d’alcohol barat… Aquestes actuacions no tenen cap respecte per la nostra cultura, ni la nostra llengua ni el nostre entorn, i el benefici econòmic que produeix cau en mans de negocis que no reporten res al poble, solament despeses: en atenció sanitària, en seguretat, en neteja…
Som els darrers en Serveis Socials i en l’aplicació de la llei de Dependència. Les nostres universitats públiques estan perdent alumnat per l’encariment dels estudis i per la promoció interessada de les universitats privades.
Mentre, les nostres joves son expulsades de la nostra terra per a convertir-se en cambreres, rentaplats, au pair…després de molts anys de formació acadèmica i molt d’esforç i diners invertits.
Per tant considerem que sense una política clara de tall rupturista amb el capitalisme salvatge i amb l’estat espanyol no estarem en condicions de poder fer altra política econòmica ni social, una política al servei de la majoria social, i els problemes que afecten al poble treballador restaran sense solució.
Cal que recuperem la capacitat d’autogovernar-nos, de decidir qui som i com i amb qui volem conviure. Cal generar un gran moviment superador dels límits imposats per la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, que respecte la cultura i nacionalitat catalana. Ens cal recuperar i construir un moviment per la ruptura democràtica que en el seu dia van malbaratar les forces que pactaren amb el franquisme reformista.
Un moviment capaç de posar solució a la resta de problemes que ens afecten i se’n deriven del nostre sotmetiment: llengua, cultura, sistema educatiu, sanitari, xarxes comunicatives, sistema productiu, petjada ecològica, manca de sobirania alimentaria, pobresa del sistema democràtic i de llibertats, pobresa generalitzada…Una política per al poble i des del poble.
I aquest canvi sols vindrà pel camí del dret a decidir del poble, un camí que ha d’esdevenir necessàriament en un nou model de relacions més ètiques i més justes amb el medi i la resta d’individus amb els quals convivim: persones grans, dependents, joves, dones, persones migrants…i també la resta d’espècies que viuen amb nosaltres.
El Dret a Decidir del poble valencià es pot convertir en la més poderosa eina de totes i cadascuna de les lluites en les quals ens trobem immerses per lluitar contra un sistema insostenible i profundament desequilibrat. El Dret a Decidir pot subsumir totes les altres lluites i fer-les créixer, creant una alternativa política de plena sobirania i transformació social, on coincidisquen la lluita nacional i la social, ja que no entenem una sense l’altra.
De tot açò vam debatre a Prada de Conflents amb la participació de persones de Les Illes, de la Catalunya Nord, del País València i de la Franja de Ponent i per als que no poguéreu estar i tingau ganes de fer país, vos convide a participar a la cadena humana de l’11 de setembre al tram de Vinaròs. Malgrat les amenaces que ens ha fet el Consell Valencià i les difamacions del nacionalisme espanyolero, res no ens aturarà. També vos convide a vindre a València l’1 d’octubre, dia en que farem la presentació oficial del Manifest pel Dret a Decidir al Teatre Micalet, i a la manifestació del 9 d’Octubre.
Per Encarna Canet, membre d’Iniciativa Animanlista i de la CUP d’Almàssera
