Qui incita a la violència a qui?, per Encarna Canet

Els fets al voltant de l’assassinat de Carrasco a León han estat molt divulgats pels mitjans de comunicació i molt comentats a les xarxes (anomenades socials) i als seudo-debats de televisió, donat que era una dona molt coneguda pels seus tretze càrrecs i per la morbositat de les circumstàncies en les quals ha mort.

Mols comentaristes de la dreta han arribat a acusar els moviments socials i les seues reivindicacions de ser els culpables d’aquests actes, ja que, segons elles i ells, inciten a la violència. Alguns “lumbreres” fins i tot han proposat perseguir els autors de comentaris suposadament ofensius i incitadors al tuiter, facebook i altres. La qual cosa, com era d’esperar, ja està succeint.

Amb aquest esforç per llançar balons fora busquen amagar el fet que ha estat un assassinat entre persones del PP i que en tot cas la suposada “incitació a la violència” és interna a les seues files.

Però independentment de qui ha matat a qui, el que sí cal que tinga en compte el govern del PP és que les seues polítiques d’opressió cap al poble treballador i de sotmetiment de la ciutadania són violència en estat pur, aplicada de manera més o menys subtil, però violència estructural. I com totes i tots sabem, l’exercici de la violència cap a les persones o cap als pobles, al final comporta més violència (acció-reacció).

I davant d’aquesta violència, d’un sistema intrínsecament violent,  les persones tenim diverses formes de respondre:

Una. 'Laissez fer laissez passer...' mentre la situació es puga mantindre. Es el que fan moltes persones o famílies que malgrat trobar-se ratllant el llindar de la vulnerabilitat i l’exclusió social encara malviuen amb la pensió dels iaios, l’ajuda d’alguna familiar, els bancs d’aliments, etc. Aquesta resposta als governs no els fa cap de mal i, a més, els dóna ales per a seguir aplicant més restriccions encara, donat l’alt nivell de resiliència de la població. Fins i tot tenen institucionalitzada cert grau de resposta mitjançant les entitats caritatives, etc.

Dos. L’autoagressió: és la resposta d’algunes persones que donada la situació de desesperació en què viuen i la manca d’expectatives de millorar (ja no disposen de cap ajuda ni de familiars ni d’organismes) ni confien (per desconeixement o per inexistència) en les alternatives socials o polítiques, opten per llevar-se la vida tirant-se al tren, cremant-se a l'estil bonze, penjant-se...

Tres. L’autoagressió passiva o deixar-se morir: es produeix en aquells casos de persones que han de seguir un tractament mèdic i ni tan sols prenen la medicació prescrita per no poder pagar-la, i posen en perill la seua vida. O les persones que no es poden alimentar correctament i es converteixen en malaltes cròniques. O les persones que es converteixen en captaires o rodamons, etc.

Aquestes dues respostes d’autoagressió als poders imperants els la bufa, no els produeix ni calor ni frescor, tan sols han d’amagar les dades estadístiques de suïcidis per causes econòmiques, o disfressar-les de morts “per parada càrdio-respiratòria” és a dir, com totes les morts.
 
Quatre. Altre tipus de resposta és la menys freqüent pel moment, perquè és la més difícil de realitzar: una vegada no tens altra sortida i no tens res a perdre, apliques el que t’han ensenyat els poders, que és utilitzar la violència per aconseguir els teus objectius. Es tracta d’atacar l’opressor amb les sues pròpies armes. Històricament molt grups socials i pobles oprimits han acabant fent ús d’aquesta mesura després de provar les anteriors que no han donat cap resultat. Una mesura que per al poder imperant és subversió, terrorisme, és il·legalitat, és antidemocràtic, és incitació a la violència... i per a altra gent és autodefensa, alliberament...

És el dret de rebel·lió, dret de revolució o dret de resistència a l'opressió. Aquest és un dret reconegut a la carta fundacional de les Nacions Unides als pobles, enfront de governants d'origen il·legítim o que tenint origen legítim han esdevingut il·legítims durant el seu exercici, que autoritza la desobediència civil i l'ús de la força per tal d'enderrocar i reemplaçar-los per governs que posseïsquen legitimitat.

I aquesta resposta és la que sí fa por als poders opressors, és la que posa nerviosos els polítics i els fa moure’s de la poltrona i per això es dediquen a criminalitzar, a tergiversar els fets i aniquilar les dissidències amb més repressió abans que agafen massa crítica.

Els governs neoliberals que estem patint, lluny de pensar en solucions que vagen a l’arrel del problema sols pensen en alternatives parcials, falses i violentes, com són eliminar al subversiu,  carregar el mort a altres, criminalitzar la resposta social... mai es fan responsables ni pensen que alguna cosa estan fent malament.

Per això cal dir-los alt i clar, inclús amb el risc que ens acusen d’incitació a la violència, que la veritable violència és la d’ells i elles, per deixar-nos sense feina, sense prestacions d’atur, sense dret a la sanitat, sense el nostre dret a decidir, atacant la nostra llengua, destruint el nostre entorn, deixant-nos sense dret a menjar, obligant-nos a emigrar, rebentant les nostres manifestacions amb infiltrats policials, deixant-nos sense habitatge, sense drets laborals, sense atenció a les persones dependents, retrocedint en els drets de les dones, fent-nos emmalaltir, induint-nos al suïcidi...

Això sí és incitar a la violència. I és normal que hi haja respostes que no controlen, que els posen nerviosos i els facen perdre els papers...

Però hi ha una cinquena resposta davant la violència estructural que passa per un procés d’empoderament social, de recuperar el dret a decidir de la col·lectivitat, de canviar de soca-rel la font de tot dret que ha de tornar a la seua legítima residencia: el poder ha de tornar al poble. La resposta de la defensa de la vida amb dignitat, la vida de totes i tots nosaltres.


Presidenta d’Iniciativa Animalista.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat