Durant la campanya electoral hem pogut escoltar moltes propostes i jo m’he fixat sobre tot en les relatives a com lluitar contra la violència de gènere al nostre país. Una vegada el poble valencià ja tenim aclarit qui és el nou president de la Generalitat Valenciana i, encara que sóc simplement una ciutadana, li donaré la meua opinió respecte a esta qüestió.
Moltes han estat les idees i propostes al voltant de la xacra que suposa la violència de gènere: facilitar les denúncies, formar els i les professionals, augmentar la coordinació, informatitzar les dades, incrementar les mesures de protecció per a la dona i els seus fills i filles, crear més recursos especialitzats, augmentar les plantilles de professionals… Totes aquestes són demandes que ja fem les professionals des de fa molt de temps i està bé que es recullen en temps electoral i, sobretot, que es posen en pràctica ja. Però es açò suficient? Considere que no.
A nivell estatal la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere està ja 11 anys en funcionament, així com els protocols d’atenció professional i de coordinació, i també les campanyes de sensibilització cap a la societat. Aquesta llei ha permès fer visible una part de la violència que pateix la dona encara avui al nostre país, que podríem dir que forma part del “cogollet” del món, però està demostrant que no és suficient si no hi ha una aposta política per tal de canviar els paràmetres patriarcals de la nostra societat.
Com que això és molt genèric i pot estar lluny de les seves competències em centraré en demanar-li alguna cosa que sí poden fer des de ja, ja que als darrers anys i malgrat les necessitats, el que ha estat passant amb els recursos socials i també els de violència contra la dona ha estat un despropòsit.
Als darrers anys les inversions pressupostàries en aquesta matèria han estat retallades, però açò no és el pitjor. Els recursos públics pagats amb diners de totes i tots com ara el Centre Dona 24 hores de la Direcció General de la Dona, de la Conselleria de Benestar Social, han estat “externalitzats” cap a empreses privades que gestionen i exploten el recurs i les professionals (mai millor dit allò d’explotar). Ja sabem que “externalitzats” és la manera bonica de dir-li a les privatitzacions que el que fan, per resumir, es detraure d’un servei públic un benefici que no reinverteixen en millorar la qualitat de l’atenció al ciutadà/a, espoliant, per tant, el servei.
Entre algunes de les empreses a les quals han estat adjudicats els recursos públics de violència de gènere per banda d’alguns consellers de Benestar Social, com ara Rafael Blasco, avui a la presó, podem trobar empreses propietat de persones que també estan empresonades, com Tauroni el seu soci, sense cap experiència en el camp social ni menys encara en violència de gènere. Ja pot imaginar el senyor president de la Generalitat com l’ànim de lucre ha imperat en aquestes gestions.
Aquestes empreses privades han d’obtindre un benefici econòmic (per això opten a la subhasta, esclar) i gestionen aquests recursos d’atenció a dones de la mateixa manera que gestionarien una panificadora o una fàbrica de mobles, amb criteris purament econòmics, sense seguir els criteris professionals del treball social, la psicologia o altres. Caldria preguntar-se d’on obtenen el benefici econòmic si les dones víctimes de violència no en produeixen, no són un producte. Perquè eixos criteris siguen obeïts per les treballadores (totes dones) col·loquen en la coordinació dels centres a persones gestores que dirigeixen l’equip com si allò fos un mas (una “cortijà” que dirien a Andalusia), i si no estàs d’acord amb els criteris mercantilistes pots anar-te’n.
La precarietat laboral per a les treballadores (salaris, càrrega de treball, torns rotatoris, estrès emocional, pressió assistencial, manca de formació contínua, riscos psicosocials, burn out…) i les condicions imposades per aquests “gestors cortijeros” provoca que les professionals amb més experiència i bagatge abandonen el treball amb el pas del temps, amb el que això comporta de pèrdua en la qualitat de la intervenció social i psicològica d’aquestes dones, que donada la seua vulnerabilitat necessiten tenir-les com a punt de referència i de suport en el seu procés de ruptura amb la situació de violència. La qualitat assistencial importa ben poc amb aquests paràmetres.
Però açò no és cap problema per a les empreses perquè com elles diuen tenen borsa d’ocupació amb altres persones disposades a treballar: l’equip és totalment reemplaçable. Si hi ha empreses interessades en gestionar els recursos de dones, podríem preguntar-nos si és un bon negoci la violència?
Podríem dir fins i tot que s’aplica la violència laboral contra les professionals de la violència de gènere, perpetuant la violència estructural contra la dona des de la pròpia administració (que se suposa que lluita contra ella), i d’açò en podríem parlar molt més.
Si realment es vol posar en marxa mesures contra la violència de gènere, ara que va a ser President de la Generalitat Valenciana, cal primer que res revertir i eliminar les privatitzacions dels recursos d’atenció a dones i de tots els recursos socials en general. No es pot mercantilitzar ni fer negoci amb la violència contra les dones i aquestes empreses ho estan fent a costa de les treballadores i de la qualitat dels serveis. Cal gestionar amb caràcter públic perquè l’atenció social és un dret social adquirit, no una mercaderia de la qual uns quants poden treure beneficis.
Calen serveis de qualitat amb professionals suficients i de llarga experiència i formació que treballen en equips interdisciplinaris consolidats i que puguen guanyar-se la vida dignament amb la seua professió. La qualitat de l’atenció psicosocial passa pel benestar de les persones que la porten endavant.
Cal una veritable avaluació i supervisió per banda de l’administració pública de la qualitat dels recursos que ja estan funcionant, que és molt bona gràcies a les treballadores i malgrat la “gestió”.
Aplicar la il·lògica neoliberal a l’àmbit d’atenció a les persones es una més de les barbaritats que haurem de revertir al País Valencià, els recursos socials han de ser públics i de responsabilitat i gestió pública, escoltant sempre a les professionals i a les associacions de dones.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
