I una vegada més com tantes altres faré el meu article sobre el tema denunciant que no vos hem sentit parlar en cap moment sobre quines conseqüències tenen per a les dones les retallades en prestacions socials, les privatitzacions i/o eliminació de recursos d’atenció, i l’eliminació de drets bàsics fonamentals que esteu portant endavant des del govern del PP.
En un moment en el qual els poders financers i polítics han trobat la sortida a la crisi del capital espoliant els recursos públics i empobrint encara més el poble treballador, i en el que vosaltres des de la gestió de l’Estat heu aplicat les receptes que us han manat des d’aquest poder, deixant-nos sense l’incipient Estat de Benestar, ens demaneu que denunciem perquè així tot es resoldrà. La denÚncia no pot ser la solució per ella mateixa i menys encara si tenim en compte que és majoritari el percentatge de dones que no ho fan mai. Per això un dels reptes prioritaris ara i sempre és la prevenció i la intervenció fent visible l’impacte que l’espoli dels recursos en sanitat, educació, ocupació… té sobre la violència de gènere i com les retallades en igualtat i en violència de gènere contribueixen al manteniment i augment de la violència estructural contra les dones.
Es pregunteu de debò per què les dones no denuncien? Caldria que es preguntàreu quines son les expectatives que tenen després de la denuncia quan el poquet que s’havia construït en aquest camp ara ho esteu desmuntant. Són les vostres polítiques privatitzadores i neoliberals, que esteu aplicant als recursos socials d’atenció a les persones amb més necessitats, la principal causa de la desaparició d’alguns recursos (ERO, retallades pressupostàries, etc ) i les responsables que les dones víctimes de violència, en molts casos, no reben l’atenció necessària, deixant-les en situació de total indefensió.
Malgrat l’evidència que calen recursos econòmics, professionals i materials per garantir els drets de les dones i d’altres col·lectius com el LGTBI, el que està passant actualment es just el contrari i no respon a les demandes reals, per molts protocols de paper que redacteu. Es produeix doncs una doble penalització a les víctimes de violència de gènere per part del sistema heteropatriarcal: per ser violentades i per ser en la majoria dels casos treballadores sense recursos. Es perpetua així la violència estructural contra les dones per raons de caire politico-econòmiques.
Quan en pitjor situació ens trobem la classe treballadora, vosaltres massacreu els serveis socials, la sanitat, l’ensenyament i l’ocupació, i és molt difícil que aquestes expectatives donen ànims a cap dona per a plantejar-se una situació de ruptura i denúncia. Els recursos creats amb diners de totes i tots s’estan externalitzant, també els dedicats a la població més vulnerable: menors, família, persones amb discapacitat, centres residencials per a gent gran, atenció a la dependència, adopcions, atenció a víctimes de violència de gènere…
La privatització dels recursos i la reducció de personal en l’àmbit de l’atenció a víctimes de violència de gènere té conseqüències nefastes per a les dones, atès que l’atenció que requereixen s’ha de produir en un context de relació interpersonal entre la professional i ella. No es tracta d’una simple atenció informativa, sinó d’una intervenció que requereix implicació, empatia i confiança… i aquest vincle no es pot establir amb contractes temporals de professionals, subvencions anuals als recursos, precarietat laboral… Heu tractat alguna vegada aquest tema? Amb tot açò esteu donant via lliure als feminicidis, a augmentar el desequilibri entre gèneres, a la desestructuració social, a la mort de xiquetes i xiquets… I d’ací a uns mesos tornareu a preocupar-vos pel tema de nou. Heu matat les esperances, ens esteu matant.
Universitat de València
