De totes és conegut que l’únic suport que tenen les persones que viuen al carrer és el seu animal de companyia i que moltes vegades rebutgen l’atenció dels recursos municipals perquè els obliguen a decidir entre el recurs o el seu amic o amiga. Evidentment, acaben rebutjant l’ajut per fidelitat als seus essers estimats, cosa completament comprensible si ens posem en la seua pell.
I açò porta a molta gent a valorar la situació des de fora i a dir que els agrada estar al carrer, que no volen “integrar-se”, que rebutgen l’ajuda municipal. Els convide a passar uns dies en algun alberg o centre per a persones sense sostre dels que atenen a les 40.000 persones sense llar que hi ha a l’Estat espanyol.
Segons la Fundació RAIS, no existeixen dades actualitzades de persones sense sostre, però calculen que a l’Estat espanyol la xifra de persones sense sostre pot arribar a 40.000, mentre que hi ha un milió i mig de famílies en infravivenda. La xifra oficial de l’INE és de 23.000 persones (dades de 2012).
Si tenim presents aquestes dades, veiem el problema social que suposa i considerem la importància que es puga intervindre mínimament amb aquestes persones excloses −que son víctimes del sistema en el qual vivim, absolutament vertical, excloent, competitiu, salvatge−, es pot veure la importància de la mesura que han pres a la ciutat de Gandia.
Una mesura que lluita pel benestar de les persones que necessiten atenció sense condicions i pel benestar dels animals que els acompanyen, víctimes també del mateix sistema. Una mesura que requereix de voluntat i de coordinació. Una mesura que cal copiar.
Anime a la resta de ciutats del País Valencià a seguir l’exemple de Gandia.
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD
Iniciativa Animalista
@EncarnaCanet
