Josep Soler, Monjalés, pintor del Grup Parpalló

Nosaltres els valencians

Monjalés, el retorn

La vida va canviar per al pintor Monjalés l’1 de maig de 1967. Aquell dia aquest fill d’Albaida va tindre la mala sort de colpejar el cunyat del cap de la policia política de Franco a València, Cano, i resistir-se a ser detingut. Eren els tumults antifranquistes que ja prenien auge després de la llarga nit de la postguerra. Se celebrava un 1 de maig amb la tradicional manifestació pel carrer la Pau. Van ser llegendaris els xocs dels revoltosos contra la policia en la cantonada amb Barques. I en aqueixa ocasió la gresca en el Parterre va ser cosa d’artistes perquè un altre pintor, Castejón, estava allí per a defensar el seu camarada.

A partir d’aqueix incident el reconegut creador que havia estat en la Biennal de Venècia de 1960 en representació del seu país es va convertir en un fugitiu, doncs la Brigada Político Social, (BPS) va ordenar la seua busca i captura. ʺMe’n vaig anar fugint a Alacant a casa d’un amic del periodista Vicent Ventura, després em vaig amagar dos o tres dies a la casa de Raimon a Barcelona. Al final va vindre a buscar-me l’actual eurodiputat Raimon Obiols i amagat al portamaletes del seu cotxe, enganyàrem la Guàrdia Civil i vaig travessar clandestinament la frontera per a no tornar fins araʺ.

En els temps d’aquella fugida, que el va portar a Colòmbia, el pintor tenia uns trenta anys. Han passat els anys d’exili i des de llavors ha plogut a bots i barrals. Ara és un octogenari amb el sorprenent aspecte d’un jovenet curull d’energia. I és que Josep Soler, que va usar el malnom de la seua família al poble com a nom artístic, no massa comú en valencià.

La seua pertinença al Grup Parpalló, l’avantguarda artística més important del País Valencià en el segle passat el converteix en un protagonista imprescindible per a escriure la història de la nostra cultura. Molts dels seus amics d’aqueixos temps heroics han desaparegut però el pintor segueix en actiu i a casa seua de València, acompanyat de la seua jove dona Irma, mostra entusiasmat les obres que està portant des de Bogotà per a instal·lar-se definitivament a la ciutat.

Aquest veterà comunista podria ser un referent de l’intel·lectual orgànic de Gramsci de no ser perquè Monjalés és més orgànic que intel·lectual. Una màquina de crear bellesa a força d’imaginació. Les seues obres tenen el cos de la sang, els músculs i nervis. La seua obra integra una època blava com la de Picasso, amb figures estilitzades de dona que recorden lleugerament a Marc Chagall fins a penetrar en el terreny cru de l’abstracció més radical. Aqueixos quadres van ser els que va portar a la Biennal de Venècia, de la mà del llegendari crític d’art Aguilera Cerni, que era en aquell temps jurat de la Mostra.

El fet d’estar dècades allunyat de la pomada artística local, el seu retorn a València té tot l’aspecte d’un esdeveniment de primer ordre. Doncs Monjalés, a més de ser un creador fidel als seus instints, és un testimoni indispensable de la memòria intel·lectual del País Perpleix. Allò que va poder quallar a una València republicana i avantguardista i que la derrota i postguerra ominosa va convertir en un mediocre cap i casal.

El grup Parpalló, que va impulsar ʹuna activitat forta en el món de l’artʹ, en paraules de Monjalés, estava compost per Vicente Aguiler Acerni, el seu principal mentor, seguit de Daure Balaguer, Pedro Sempere, Alfaro, Llaura, Manolo Gil…

ʺJo era l’únic que parlava valencià en aquell temps perquè, saps? En aqueixa època si parlaves la nostra llengua et titllaven de pueblerinoʺ. Així eren els estalinistes del moment, dogmàtics fins a la nàusea i enemics declarats que qualsevol cosa que sonara a nacionalisme. El grup Parpalló data de 1956, un esclat de llum en plena foscor nacional catòlica i segueix sent referent inevitable de l’avantguarda valenciana. Serà per açò que la direcció cultural del PP (?) no ha pogut esbiaixar la importància d’aquest autor maleït i li haja fet un buit per a exposar part de la seua obra dels últims anys a la Sala del Carme. Monjalés no es queixa, però molts pensen que és inaudit que no se li faça una retrospectiva a l’IVAM com mereix el seu currículum. Consuelo Císcar no va tindre problemes a penjar un pack del seu perruquer en la primera pinacoteca valenciana i en canvi, hui, relega un dels més importants plàstics vinguts de l’exili, a la sala del convent del Carmen, més minoritària.

Monjalés mostra orgullós la seua sèrie de 1964, Els fills d’Espanya, peces d’art compromés amb referències cultes al Bosco i algunes d’alt contingut eròtic. L’obra d’aquest valencià que va viure dècades a Bogotà és sensual i fresca. No han passat els anys per a aqueixos llenços. Dècades d’exili en les quals va haver de pintar llums de saló per a guanyar-se la vida i alimentar la seua nombrosa prole, que no han minvat el somriure juvenil d’aquest home admirable. ʺNo saps les ganes que tenia de parlar valencià de nouʺ. Monjalés mostra el seu llenç L’espill d’Arquimedes de 1959. Una obra de joventut que és un esclat roig, de sang, de passió. Un diria que agermanada amb Rothko, el pintor abstracte de l’Escola de Nova York. Un quadre que revela el seu caràcter rebel. Dels temps aquells que el partit li manava portar vint toms de Lenin als obrers d’Alcoi.

Monjalés, el pintor que va pegar una punyada a un ʹsecretóʹ que va resultar ser cunyat del cap de la Social, ha tornat a la seua terra per a quedar-se. I és una refrescant notícia, doncs mentre aquest supervivent de 81 anys segueix viu i eixerit, el feixisme clerical que el va perseguir s’està podrint en la història.