Joan Ribó és un polític diferent a la resta. Va ser el primer diputat valencià en acudir amb bicicleta a la feina i tenir la gosadia de demanar a González Lizondo, l’exòtic opositor aleshores polític de Les Corts, una plaça de garatge per al seu ecològic vehicle. El flonjo dirigent blaver li va concedir la petició. Eren altres temps. Però és que a aquest enginyer agrònom de 65 anys, que amartella la dreta des del seu càrrec de regidor per la coalició Compromís, i que s’autodefineix com a “adherit” a aquesta, representa la renovació marxista de l’esquerra.
Credencials no li’n falten a qui continua considerant Marx essencial, però que rebutja els termes antiquats i impulsa una renovació de conceptes i maneres en l’esquerra assetjada del País Valencià. Amb el seu tarannà ecologista, cordial i dinàmic, aquest regidor és un altre rotllo.
Antic secretari del PCPV, va trencar valentament amb ells “perquè tenia la sensació que no podies pensar amb llibertat”. Mentre va estar de portaveu del grup EU a Les 
Corts, va demostrar garra parlamentària. Ribó venia de grups filoanarquistes, segons les seues paraules, fins que va recalar als braços ‘del partit’. Tanmateix, quan es va adonar que, “responíem amb paradigmes antics a problemes actuals”, va dir prou i va reiniciar la seua carrera política en solitari. Ara, forma una de les tres potes essencials de la coalició Compromís, la gran esperança verda, nacionalista i roja del país perplex. En altres paraules, si no existís Ribó, l’hauríem d’inventar.
Assegut informalment al seu despatx de l’Ajuntament (hi hauran micròfons secrets dins el grup?) el regidor adherit -“sí, és una paraula lletja, a veure si n’inventes una altra!”- va des de recomanar la relectura del concepte d’hegemonia d’Antonio Gramsci a les ganes que té de tornar a fer els Pirineus amb bivac. Diu que està llegint “L’home que estimava els gossos”, novel·la sobre l’assassinat de Leon Trotsky- quin altre aquest!- per a tot seguit arremetre contra l’esquerra que l’ha defraudat.
“Quantes escissions han tingut el PSPV i EU? A quants alcaldes s’ha carregat el PSPV? Per exemple: a Castellano i Casado. Quants desistiments de l’Estatut s’han fet en aquest país?”. Són preguntes com dards que es claven dins el fracàs polític de les esquerres històriques.
Per a aquest marxista postmodern, tots aquestos problemes evidencien que el tripartit a la valenciana no és més que una quimera. “El tripartit no existeix i li antepose una cançó de Llach: “L’estaca”. És imperatiu arrencar-la. Ací té un nom, Rita Barberà i el PP. Pel que fa a les coalicions, ja es veuran la nit de les eleccions, millor encara, el dia següent. Caldrà ser raonables d’acord amb els resultats”
Ribó representa tots aquells esquerrans taciturns que al país es fan creus davant la seua impotència per enderrocar la colossal mentida -coalició de falsaris- que és la dreta espanyola. Pensa, amb tota la raó, que el PP eternitza la seua garra al territori gràcies a les errades de l’esquerra. De fet, Joan Ribó és un dels comptats antics comunistes que s’apliquen bé el conte leninista de l’autocrítica. El seu tarannà polític, estar a la coalició com a adherit, (company de viatge?) però sense militar en cap partit. Amb la seua filosofia, Ribó revoluciona el concepte de militància rígida i partidista. “Ací estem perquè ens agrada, però sense ‘el partit’. Allò important és el teixit social i solament hi ha una realitat: la força de l’esquerra és la força de la societat movilitzada. Allò fonamental és que hi haja una consciència ciutadana, les accions del PAH en són un exemple rotund”
