“Si bé es mira, l’obligació de l’home del nostre temps és la d’estar permanentment indignat. En un món de guerres estúpides o criminals, d’opressions no menys estúpides i criminals, d’injustícia, de misèria inexplicable, la ira hauria de ser un imperatiu ètic per cadascú de nosaltres”, va escriure Joan Fuster en la caràtula d’un disc recopilatori d’Els 4 Z, Marian Albero i Félix Estop. Figures de l’edat daurada de la Cançó dels anys seixanta.
Tal i com es veu, molt de temps abans al 15 M, l’escriptor de Sueca ja avançava esdeveniments. I açò ve al cas perquè si u es para a pensar, l’obra de Lluis Miquel (València, 1944) és la d’un cantautor indignat. Compromés amb la seua gent i el seu poble, com va voler Vicent Andrés Estellés. El seu estil en els escenaris de la transició exhibia formes rotundes, la seua veu ronca, els seus gestos escarits i quasi com d’autòmat, a la manera de Joe Cocker. La seua inimitable serietat a l’hora de cantar. Un professional de cap a peus.
Al 1968 van fer una matinal amb Raimon en el desaparegut cinema Artis (estava en el també desapargut passatge de Russafa) i l’endemà, tots a presó. Els va encausar el TOP (Tribunal d’Ordre Públic, la sinistra broma jurídica feixista) i els van prohibir cantar a tota la província. Els franquistes, emperò, tenien la batalla perduda. A mitjans dels setanta, es va produir l’anomenada Renaixença de la Cançó. I ací va entrar a sac Lluis Miquel, però aquesta vegada sense el perill d’acabar entre reixes. Tenia bons amics, des dels seus companys de la facultat Manuel Ardid i Alfons Cucó, qui li va escriure algunes lletres, fins a Vicent Ventura, el llegendari periodista valencià íntim de Fuster.
Raimon va escriure sobre Els 4 Z: “A diferència de la major part dels conjunts escampats per la Península que es dediquen a imitar a aquells que estan de moda a Europa o Amèrica, els 4 Z han trobat una veu i una manera de fer pròpia i diferent”. No li faltava raó, doncs l’estil de Lluis Miquel i els seus amics va amarar la memòria sentimental del nacionalisme progressista valencià i hui és una referència d’allò que haguera pogut ser, i que a hores d’ara, segueix sense ser. No va estar sol en aqueix esforç artístic i cultural, i també polític, que hui hereten els joves de la Gossa Sorda, Arrap o Obrint Pas, entre molts altres.
Amb la quatribarrada i el sense blau, amb les Trobades i els Aplecs, i l’eufòria cívica de fer país desbordant-se pertot arreu. Abans del contraatac secessionista i garrulo de la dreta “valensiana” que encara intenta hui enterrar aqueixa memòria essencial.
Lluis Miquel ho recorda amb serenitat xamànica, mentre embolica cigars amb paper de fumar sense blanquejar sota els quadres originals de Mariscal i Horacio Silva. Aquest cantant fora del corrent ara dirigeix contra vent i marea la seua productora artística. Intenta capejar el temporal, esperem que amb èxit, doncs ell sempre ha eixit airós.
Un escolta a aquest cantautor, el veterà chançonier, que va començar imitant els Beach Boys per acabar creant el seu propi estil, i conclou que, malgrat tot, hi ha Cançó per a estona. La flama segueix viva.
