Tot va començar allà per l’any 1972, amb una rondalla de joves de Tavernes Blanques, que liderava Leonard Giner, un fill del país, virtuós de la guitarra, músic procedent d’una família de músics. Encara ombrava el panorama social i artístic la lletja dictadura, ja en la seua ranera, quan aquest grup de músics valencians iniciava, al costat d’altres formacions musicals, la lluita per recuperar la memòria perduda del País. Ara s’anomenaria música ètnica a l’estil que aquesta família de músics ja llegendària es va ocupar de recuperar del carrer.
Carraixet va iniciar la seua discografia en 1978 amb el vinil Beure, cantar i ballar i va participar en totes les mogudes per a aconseguir la democràcia al costat d’un deixant d’artistes que han fet història: Paco Muñoz, Al Tall, Lluís el Sinfoner, Pavesos…i segueix entre nosaltres més viu que mai.
I els fills d’aquells pioners continuen el deixant de la millor música del país. I són els descendents dels fundadors els qui continuen mantenint l’esperit viu de la nostra música més visceral, aqueixa que fa moure l’esquelet en qualsevol festa de poble, encara que amb el temps les cançons del grup s’han sofisticat en poesia i instrumentació. De fet han creat un cor espectacular amb infants.
Lleonard Giner, Myriam Giner, Eva Giner, Rafa Arnal, Vanessa Giner i Mari Giner continuen la tradició de fer música per a tots.
“L’inici del grup té molta gràcia, l’amic del meu pare, Rafa Arnal, va suggerir que seguírem amb la rondalla, però en valencià. Era l’època de Franco i hi havia censura i repressió contra la llengua. Llavors ens vam proposar un nom que no es poguera traduir al castellà i així burlar els buròcrates. Així que triem el nom del barranc que travessa L’Horta, per Vinalesa, Tavernes, Alboraia…, el nostre territori. El funcionari de torn volia posar “carrasquito” però pressionem i ens eixim amb la nostra. Així va nàixer Carraixet”.
A partir d’ací tot és una festa de música i balls, una escola de cultura indígena que recupera arrels per tots els costats, i amb l’ajuda inestimable de les bandúrries, llaüts, guitarres i una infinitat d’instruments recuperats de l’oblit i llocs al servei de la llarga lluita per la identitat i la llengua. Per una estètica valenciana.
No solament Carraixet segueix treballant sense descans sinó que ha tingut temps per a dilatar la seua cobertura artística i creativa en un grup infantil intitulat Pabordits. La tercera generació de carraixeters.
I com els xics i xiques de Carraixet no paren en torreta, els fills majors dels fundadors Rafa Arnal i Mari Giner, juntament amb tots els seus músics preparen per al pròxim dia 27, últim divendres de setembre, un sopar literari en homenatge a Vicent Andrés Estellés, a l’Àgora, l’Associació Cívica i Cultural de Tavernes Blanques.
A Mari Giner se li escapen les llàgrimes quan recorda el seu pare Lleonard, mort fa uns anys i referent total del grup al costat del seu amic Rafa Arnal, actual editor de l’editorial L’Eixam. El disc de 2008 està dedicat a la seua memòria (“dues als teus ulls, un estel per on anaves”. I aquesta producció és un exemple de la qualitat que pot donar una indústria musical autòctona del país. I Mari explica moments estel·lars de la formació, al nord d’Àfrica.
“Va ser grandiós el concert que vam donar a l’Institut Espanyol de Nador, al Marroc. Va ser un èxit total, sobretot quan cantem la Tarara, que té un origen rifeny. Va tenir gràcia, no eixim en Canal 9 però si en Al Jazzira! Però tot és producte de la tenacitat i un llarg recorregut. Primer vam estar de moda, fins que arribem nosaltres, ningú havia sentit Paquito El Xocolater, però en la transició els polítics es van aprofitar de nosaltres i després ens van deixar tirats. Per aquella època arribem a fer noranta actuacions en un mes”.
“Canta-li a la vida / canta-li a l’amor / canta-li a la terra
I a un poble que no mor, canta-li a la lluita / per la llibertat!”.
Evidentment, amb Carraixet, la lluita continua.
