Enric Morera, líder del Bloc i Compromís

Nosaltres els valencians

El valencià global

L’home que en un futur, potser no massa llunyà, podria arribar a ser president d’una Genralitat a les antípodes de l’actual, va albirar als 13 anys la seua vocació. El cas és que va ser protagonista de la històrica manifestació en la qual milers de valencians van clamar llibertat i amnistia pels carrers de València. Corria l’any 1977 i Enric Morera acabava d’aterrar al cap i casal procedent d’Oliva; àdhuc li quedaven uns quants anys per a convertir-se en el que és: un líder indiscutible del valencianisme polític. Hereu d’aquell que va sorgir en 1979, amb els projectes de Francesc P. Bruguera i Valerià Miralles. Els temps d’aquell periòdic d’efímera existència, Diari de València (1980-82), frustrat per una de les habituals pífies del govern socialista de Joan Lerma, que va triar un grup mediàtic per a projectar en l’universal en lloc de donar suport a un accionariat valencianista i brillant. La defenestració del Diari de València va ser el primer pas, després vindria ‘l’empastre’ de Canal 9.

El resultat és ben visible: ha portat, amb el temps, a l’actual inanició mediàtica de l’esquerra.

Després va venir el Bloc, els pioners protagonistes del qual segueixen sent referents essencials de la nostra cultura política: Vicent Ventura, Pere Mayor, Enric Valor (qui va ser militant d’honor). Llavors que han fructificat ara en la coalició Compromís, la que més mal està fent a la ‘dretona’ valenciana.

“Som un espai valencià de progrés, una cooperativa que intenta innovar en com fer política…i moguts per la voluntat de ser valencians en un món global”, afirma el líder de Compromís, de memòria, mentre fulleja la premsa del dia i mira de reüll les múltiples pantalles dels ordinadors de la seu del grup en Les Corts. Minuts abans escrutava el compte de twitter de l’inefable Esteban González Pons al costat d’un col·laborador; tots dos al·lucinaven amb les merengues dialèctiques de l’home del PP.

Morera està casat i té tres fills: Mariola, Carme i Quim. És del tipus de polític que ho dóna tot quan està treballant però que també sap desconnectar i gaudir de la vida. És un humanista i en ocasions sembla un visionari que s’ha investit de l’hercúlia tasca de redimir el seu traït poble. Morera és un pragmàtic radical i sap molt bé el que es porta entre mans.

“Els valencians hem de construir una via pròpia: la valenciana, ni més ni menys. Assumir la nostra responsabilitat com a poble i picar a tots els nivells per a veure com eixim d’aquesta insostenible situació. La ciutadania s’ha cansat i el model és insofrible. Per açò, enfront de la política dels grans esdeveniments hem de situar el ‘small is beautiful’, allò xicotet, és bonic.

Enric és un amant dels petits plaers de la terra i, quan no està picant les polítiques de la dreta en Les Corts, marxa amb la seua família i amics a picar de peus per les muntanyes de la Marina o la Safor; es posa a cuinar o a veure partides de pilota, ja que és més que aficionat.

Plançó d’un industrial emprenedor i amb tres germans, tan sols va estar un any als escolapis, el xic va exigir anar a un institut públic “perquè era mixt”.

Llicenciat en dret, va marxar a Brussel·les a treballar a la Comissió Jurídica del Parlament Europeu entre els anys 1989 i 1994. Però l’enyor de la terreta va poder amb ell.

De sobte, el polític deixa de fullejar La Vanguardia, em clava els ulls i sentencia: “Els valencians hem aportat coses a la humanitat”. “Quines coses?” replique sorprés. “Per a començar no hi ha cap poble al món que combine com nosaltres la festa i el treball. I com no hi ha festa sense música, tenim més de 400 bandes que ens converteixen en líders mundials en aquest assumpte; també posseïm una grandiosa cultura de la vida”.

Quan li pregunte per l’aparició d’un presumpte, i més que improbable tripartit, que aterra a Rita Barberà, està d’acord amb allò d’improbable: “No sembla possible. Estic convençut que el PSPV i el PP acabaran entenent-se. Passarà el mateix que a Alemanya i Itàlia: la socialdemocràcia i la democràcia cristiana s’alien per a salvaguardar el sistema. No t’equivoques, ací l’única alternativa és Compromís per a poder visualitzar un País Valencià de primera”

El tarannà honrat a carta total de Morera es va demostrar allà per l’any 2006 quan va guanyar una batalla contra l’espoli del territori a la localitat de Biar. Com si fos un capítol de Collita roja, la gran novel·la de Chandler, es tractara, uns senyors importants, amb el suport del PP i PSPV conjuntament, pretenien construir 3000 habitatges al terme municipal. El Bloc va iniciar una batalla frontal contra la destrucció del’entorn. I llavors, de nou, uns amables senyors van visitar el polític per a intentar que retirara el recurs interposat contra el projecte, “a canvi d’alleujar les necessitats del partit” van dir. No cal dir que Morera els va engegar a la quinta forca. Un Chinatown de Polansky a la valenciana. La cosa va acabar bé. Al líder de Compromís no li agrada difondre eixe històric intent de suborn, però el fet diu molt de la filosofia política del dirigent valencianista. Per a Morera: “Estem en un ambient de transició semblant al dels anys 70. La gent es pregunta què ha passat i per què estem així… Tota eixa gran mentida que és el sistema és la gran pregunta que es fan els nostres fills…”

I què podem celebrar el 9 d’octubre? Morera ho pensa una mica, “en realitat poca cosa. Enguany no pot ser celebració sinó reivindicació. Hem de posar en el centre del debat polític la situació dels ciutadans que pitjor ho estan passant”

Amb els reptes polítics que es marca aquest fill de la Safor és difícil que tinga temps de jugar a pilota valenciana.