Enric Cassasús, cantant i xef

7 novembre 2013 01:00h
Enric Cassasús
Nosaltres els valencians

Les dues vides d’Enric

Enric Cassasús ( Carcaixent, 1957) és fill de dues ciutats i també té dues vides, és cantant i cuiner entre altres coses. I la seua doble vocació s’agafa a la modernitat com les arrels dels centenaris tarongers del seu poble a la terra. “Me’n vaig vindre als 17 anys a València buscant món. A fruir de la vida, amb majúscules, que es feia a la ciutat”.

València, a principis dels anys 70, era com aquell corn mitològic de l’abundància del qual eixien artistes i creadors que vessaven ansietat i esperit de ruptura amb les coses velles. Tenia tant de colorit i bon rotllo sentir la irreversible venjança del temps contra els assassins – l’ansiat final de la dictadura- que la vida d’aquesta generació crepitava entre l’exaltació política i l’entusiasme creatiu i revolucionari.
 

Els estudiants clavaven monedes en les jukebox per a escoltar Libre de Nino Bravo i el Sticky fingers dels Stones, amb la cançó Sister Morphine, prohibida per la censura; la Guàrdia Civil interrompia un concert de Raimon a Guadassuar. La cosa estava que cremava.

Eren moments històrics de rebel·lió, de revelació i Cassasús, creatiu i hedonista per tradició ètnica, no estava disposat a perdre-s’ho. D’eixes músiques i de les ànsies de llibertat li va arribar el gust per cantar i comunicar-se. Allò que començà com un joc acabà sent una passió i així, "toda una vida después", com diu el bolero, el passat 8 d’octube Enric va tindre el plaer d’actuar de teloner de la gran Maria del Mar Bonet.

Té bona veu i bon tarannà i ho aprofita. És un 'crooner' nat que domina l’escenari. El seu fort són els boleros. Quan apareix en escena amb mig cul recolzat en un tamboret de snack bar, amb eixos posats a la manera de Frank Sinatra i cantant a Brel en valencià, u troba a faltar els vells cabarets de Berlín d’entreguerres o els que, a València, sovintejaven als anys trenta, amb eixe aire canalla i decadent.
 

En eixes aparicions magnífiques en les quals desgrana cançons romàntiques dels seus compares Raimon o Ovidi, en les quals declama poemes de Vicent Andrés Estellés o escenifica els modes d’algun perdedor; l’home solitari del nou segle; el qui no espera res, però sap fruir de la vida; el qui dóna més importància a la fraternitat que a l’aïllament; en eixes ocasions, Enric és també actor; i sempre l’acompanyen dos veterans músics, el guitarrista Ricard Oliver i el bateria Albert González: un repertori d’aquests tres hòmens en una nit de concert al Teatre El Micalet és com una sessió de jacuzzi.

“No em considere cantautor de púlpit. Els sermons no m’interessen. Si tinc alguna cosa a dir la dic”. I allò que diu Cassasús és que “ no és fàcil llevar-li la llibertat a un poble, si aquest no es deixa, clar”.

Des de Raimon i els altres, la música i la política estan ben unides al País. “A la música valenciana, li falta públic al cap i casal. I això no ocorre en altres llocs. Als bars dels pobles, es punxa Aspencat, Oscar Briz, la Gossa Sorda... En realitat molts valencians es creuen que ho són tan sols de les creus cobertes cap a dins. La metròpoli és per a ells el País. Quina bogeria!”
 

 
Però eixe xovinisme garlaire dels de la capital ha estat inoculat pel costat fosc. Una dreta entestada a destruir identitats i crear clons de la seua ignorància. I tanmateix, segueixen havent problemes per a la música en valencià i els seus creadors. Clar, que si u es para a pensar, el color sempre ha estat a les comarques i quasi serà que els “de poble” searan els capitalins de l’apitxat. .

Quan Cassasús deixa el micròfon agafa les cassoles. Com qui no vol la cosa porta creixent el seu prestigi com a xef des que es va empenyar amb la cuina mediterrània creativa. Deixeble del xef Manolo Reig, a “La Casa de la Abuela”, de Joaquim de Xàtiva i del restaurant suís El Gossol de Moraira, Enric diu voler fer, “una cuina implicada, culta i amb profunditat. Es tracta de combinar la màxima frivolitat amb l’apoteosi de la presentació”. Als últims anys se l’ha vist entre fogons als restaurants del Centre Cultural Octubre i a la Societat Coral El Micalet. Noblesa obliga. Allí feia arrossos amb botifarra del brou de l’olla i gaspatxos sofisticats. A Enric li agrada la cuina popular. “Hi hagué un temps que alguns cuiners consideraven una ofensa posar al menú 'Arròs amb fesols i naps' i mira ara. Crec que ho hem aconseguit.
 

Amb eixos ulls grans de seductor entre les bambolines del show – que deu sempre continuar com cantaren Freddy Mercury i Pink Floyd- Cassasús es permet filosofejar sobre el companatge: “La taula és l’únic lloc on el plaer i la salut són compatibles”.

A Enric Cassasús, el cantant, el showman, el cuiner, me’l vaig trobar un remot agost en el cul del món, al desert d’Almeria, suant la gota grossa fent paelles als turistes. És un home de poble. Un artista sense pretensions que ara destil·la tanlet. El xiquet que vingué de Carcaixent en plena transició tutelada s’ha alliberat per fi i ara s’ha muntat el seu propi restaurant en el carrer Roteros: La cuina d’Enric. El va inagurar, sobre les restes difuntes de Casa Mario, al mateix temps que cantava junt a Maria del Mar Bonet davant mig miler de persones. Ell pensa que el fet és un bon auguri. Tanmateix, al seu restaurant no canta, tan sols fa país.

next