Amadeu Sanchis, regidor portaveu d’EU a l’Ajuntament de València

La gota malaia de la revolució

Al despatx d’Amadeu Sanchis penja una tela d’arpillera marró amb les imatges de Palmiro Togliatti i Antonio Gramsci, dos herois comunistes italians. ‘Venimo de lontano e andiamo lontano’, s’hi llig. És un missatge optimista, de futur. Aqueix que encarna aquest jove dirigent, nascut al Cabanyal en 1971, casat i amb un fill, membre de la direcció federal d’Esquerra Unida i que a diari s’enfronta, junt a la seua companya regidora Rosa Albert i el secretari Francesc, als disbarats que la dreta municipal provoca contínuament en un Ajuntament amb 6.000 treballadors i un pressupost immens que cal vigilar.

Amadeu és un marxista que no es penedeix de ser-ho. Encara recorda amb emoció la seua presència, adolescent, en les festes de Carnestoltes que van fer un trio històric: Antonio Palomares, Santiago Carrillo, els líders rojos, i Vicent Andrés Estellés, el poeta i escriptor. Corria l’any 1983 i l’efervescència democràtica era imparable.

A aquest regidor de mirada cordial i parlar tranquil el preocupa la cosa pública, la defensa d’allò social per damunt de tot. “Hem mantingut el mateix discurs en els moviments socials i en les institucions. Els nostres electors ens demanen que tirem el PP i ho farem.

En realitat, l’esquerra ha infravalorat l’hegemonia ideològica de la dreta en qüestions com l’espantall anticatalanista ¡ l’ús maniqueu del futbol i les falles. Ha cuinat amb això una hegemonia i a nosaltres ens toca trencar-la”

Sanchis va nàixer en els temps en els quals Jimmy Hendrix i Janis Joplin morien, i això marca. Després de la revolució, el rock és “allò més”, afirma el polític que va alliberar la seua energia roquera, en els seus temps, formant la banda Blow Up.

Però no es queden ací els seus mites i referències. ¿On va percebre la vibració revolucionària que marcaria el seu futur com a dirigent polític d’esquerres? Sota la mirada d’au nocturna del gran filòsof comunista Antonio Gramsci, Amadeu recorda: “De xicotet tenia en la meua habitació dos fotos: una era d’un home amb barba, vestit militar i que somreia. L’altre era molt elegant i amb mirada honrada. Jo pensava que eren el meu oncle i el meu avi, tot i que eren el Che i Allende, és clar”. Amb aqueixes fotos en la seua cambra infantil i gaudint d’un avi, Ramon, que va estar al front de Madrid en la Guerra Civil, no és estrany que entrara en el PCE, ací PCPV, als 15 anys i que amb tarannà assossegat arremetera contra la injustícia a la seua ciutat.

Això li ha costat disgustos, com quan en 2007 va perdre un judici per injúries que li havien posat els feixistes locals d’Espanya 2000. Va cometre la gosadia de demanar a Ricardo Peralta (possiblement, el delegat del govern socialista més desafortunat que ha tingut la ciutat), que la prohibira perquè, com demostrat està, aqueixes concentracions inciten a l’odi polític i racial, i el delegat no sols la va permetre sinó que es va llavar les mans. L’afer va suposar un escàndol; era inaudit que un jutge admetera a tràmit la denúncia, però ja està oblidat, gràcies a la decadent amnèsia que regna a l’imperi de la impunitat.

Amadeu Sanchis no va només de boca. En aqueix mateix any 2007, el seu grup es trobava sol, atacant els grans esdeveniments. El temps els ha donat la raó. I aqueix període de plom ha portat l’esquerra a plantejar-se el famós tripartit.

Sanchis opina: “La configuració d’un govern la faran les masses de l’esquerra mobilitzades al carrer. Ells ens diran què volen fer i quin programa de govern apliquem. Però, compte!, no es tracta en un tripartit d’un acord de les tres executives, sinó un acord de govern. Vindria a ser un reflex d’allò que va ocórrer a Xile en els 70”.

Però abans d’arribar a aqueix futur, que es veu molt a prop, els problemes més urgents són uns altres. Per a començar, l’Ajuntament: “Ara estic centrant-me a impedir l’ERO en aquesta casa”. I és que hi ha moltes giragonses a vigilar els corredors de l’edifici xurrigueresc de la principal plaça de la ciutat. Entre ells, la informació.

A ningú se li escapa l’estrany paper de l’organisme adjunt al gabinet de premsa municipal, anomenat CREM, Comissió de Relació amb els Mitjans, que va crear fa pocs anys el regidor de Seguretat, Miguel Domínguez, home poc sospitós de progressista. ¿ Quin paper juga aquest organisme pujat a la gepa del gabinet de premsa oficial? Enigmes municipals del PP.

Mentrestant, i a l’espera que la dreta baixe del ruc, o la baixen, Sanchis defensa la radicalització de l’esquerra. “És natural, ara que la dreta es fa més extrema. La gent estava atordida per la propaganda capitalista, però el 15- M va canviar la situació. La gent se n’ha adonat que la lluita revolucionària és una qüestió a llarg termini perquè el sistema es difícil de derrotar. La revolució és com la gota malaia. A poc a poc es va foradant el mur”. Com el lema del PCI que llueix al despatx del regidor: “Venim de lluny i anem lluny”, però amb tota la paciència del món.