El poeta que estimava els objectes
El poeta català Joan Brossa ha dit d’ell: “És l’artista plàstic valencià més incisiu i que s’aboca a la contemporaneïtat d’una manera positiva”. El titular de l’assignatura de ‘performances’ i art intermèdia de la flamant facultat de BBAA, Bartolomé Ferrando, no és un artista en ús, en realitat és un poeta concret. Què dimonis és la poesia concreta? Per descomptat, res a veure amb Espronceda o Campoamor. Forma part del món de la ‘performance’.
Lletres penjants que apareixen per sorpresa en un recipient; caixetes xineses amb sopa de lletres; gesticulacions; instal·lacions; poemes patafísics i sonors; onomatopeies; repeticions, sons, signes. El món al revés. La subversió del text poètic; l’exhibicionisme textual. La provocació.
“És un art d’acció. L’acció o ‘performance’ és una pràctica intermèdia de l’art. Enllaça amb dues o tres disciplines alhora. No és un collage. Lluita contra l’especialització. Diguem-ne, està entre la música i la plàstica”.
I el fet que les seues disciplines siguen sovint de minories no li resta projecció internacional. Des que ubicara una tarima sota la torre del Micalet, en els 80, tot venent als vianants els seus objectes poètics, junt al seu amic David Pérez, Ferrando no ha parat d’impulsar les esmentades arts d’acció: ‘performances’ ( accions), instal·lacions, concerts de poesia fonètica amb Llorenç Barber, exposicions internacionals i col·lectives.
“Açò que faig es veu des de l’esquerra radical com un art que intenta anar contra les pràctiques elitistes i avantguardistes del món. Es tracta de recuperar Duchamp, Marinetti, Russolo i Buster Keaton, entre d’altres. És molt senzill d’explicar: L’art ha de ser simple, divertit i realitzable per qualsevol”.
En la seua època hippy, Bartolomé estudiava música a Barcelona i tocava en el metro amb un cartell que posava:”No demane diners”. Això li va fer guanyar amics i enemics, però li va donar experiències sobre les accions poètiques al carrer.
Després de les seues experiències venent poesies a la plaça de la Reina, (David Pérez i ell arribaren a vendre mil exemplars dels seus poemes objecte i esgotaren la producció) es va dedicar a accions més espectaculars.
En el seu llibre Trazos (Ed. Rialla 2000), de poesies com a granissol, versos sense control, dispersos per la superfície impossible de la pàgina en blanc, cita Georges Bataille i deixa clara la seua comesa: “La poesia és una fletxa llançada: si he apuntat bé , allò que compta- allò que vull- no és ni la fletxa ni el blanc, sinó el moment en el qual la fletxa es perd, es disol en l’aire de la nit: fins i tot la memòria de la fletxa es perd”.
Ferrando pertany a la generació d’artistes valencians de la contracultura; avançats al seu temps. Alguns desapareguts molt prompte, com el poeta Eduardo Hervás, l’escriptor Rafael Ferrando i el cineasta Antonio Maenza, tots ells vells amics seus.
Jóvens que a principis dels anys setanta buscaren noves formes d’expressió. Gent molt poc convencional que donava tanta importància a la filosofia estètica del marxista Lukács com als ‘blues’ dels Rolling Stone. D’aqueixa gent, el professor Ferrando n’és un supervivent nat. Molts dels seus amics de la contracultura caigueren pel camí. El faedor de poemes objecte, com aquell estoig farcit de cartolines, com una baralla, cadascuna d’elles amb una imatge que és al seu torn un poema i al seu torn una evocació i un homenatge. A Tristan Tzara,a Duchamp, al Cabaret Voltaire de 1916, als surrealistes del grup Dau al Set, les accions de Wolf Vostell, la música del gran Steve Reich…
“Vols un exemple de poesia concreta? Trobar-te un paper en el carrer pot ser una meravella: quin paper?!, quina composició fa amb l’asfalt…!
El professor Ferrando somriu: “Veuràs, aquest curs tinc pocs alumnes, però bons”, ho diu assegut en el seu despatx de la novíssima i blanca facultat de Belles Arts, a la Politècnica, junt a l’autopista caòtica de Barcelona; l’horta ultratjada; el tramvia grinyolant; la torre sense ús del semàfor d’Europa, les bidonvilles d’immigrants en els solars…una autèntica i monstruosa ‘performance’ moderna, encara que aquesta no l’ha montada ell.
