El nostàlgic biògraf
En el café cultural Q Art hi ha un home escrivint a mà una llarga biografia. Sobre el seu cap somriu la Taylor d’Andy Warhol. La taula és de marbre i el respatler de la cadira de fusta se cenyeix a la cintura com els braços d’un amant. L’home, que escriu a bolígraf sobre un muntó de fulls blancs, sembla eixit d’una novel·la de Pérez Galdós. És Miguel Siurán, antic roquer i promotor artístic, descobridor d’una celebritat valenciana: Nino Bravo, per a més senyals.
L’escriptor està posant punt i final al seu llibre:Los años que nos tocó vivir, la ‘biografia definitiva’ de l’ídol valencià desaparegut en 1973, víctima d’un accident de cotxe; el cantant del qui molts diuen a Cuba, amb cert ressentiment, que si no haguera estat per la seua prematura mort, Julio Iglesias no haguera arribat tan lluny. Quatre-centes pàgines i una àmplia documentació gràfica i discogràfica per a desentranyar el periple vital del cantant valencià més famós del segle passat.
Siurán, periodista de ràdio en els anys seixanta, editor de publicacions musicals i d’oci en els huitanta i noranta, traficant discogràfic, és un d’aqueixos valencians que contribuïren a dotar de modernitat la metròpoli.
Nascut en el marjal de Castellar en 1941, no pensa jubilar-se. La biografia que acaba d’editar li ha portat tres llargs anys de treball. El resultat va més enllà del “affair Nino Bravo”, com ell descriu la seua ruptura amb el cantant. Los años que nos tocó vivir és també el relat de la societat valenciana dels anys seixanta, un món ja engolit per la modernitat. Siurán les ha passades de tots els colors; sempre ha anat per lliure, però ressorgeix com au fènix per a sorprendre els seus amics.
“Hi havia jugadors extraordinaris com Genovés, Rovellet, Eusebio… un món apassionant i en ocasions fosc. Alguns jugadors valencians se suïcidaren per assumptes d’arranjament de partides i coses així. El meu periòdic va tancar perquè hi havia interessos que no volien la pilota. Però la pilota és la idiosincràsia del caràcter valencià”.
Miguel va passar la seua infantesa entre la costa de Pinedo i els camps de conreu de Castellar; univers rural sacrificat per a sempre en ares del creixement del monstre urbà. Però d’aquí va saltar a la voràgine de la modernitat dels anys seixanta en la capital propera; es va dedicar a la importació de discos. “Anava a Londres com si fóra a Almussafes. En realitat, feia contraban perquè entràvem els discos de França ja que no podies traure una llicència en el pur franquisme”, recorda ara. Va muntar una tenda en La Calle Alta del Carme, la Cara B, zona que ja iniciava la seua singladura per a convertir-se en la zona zero de desfasament de la ciutat.
“Sóc el descobridor de Luis Manuel Ferri, a qui vaig batejar com Nino Bravo en honor del compositor Nino Rota. Me’l van presentar com a Manolo en una Fira de Juliol i des d’aleshores em vaig ocupar de la seua promoció artística. En acabant va venir la ruptura i em va abandonar injustament com a representant seu. El llibre era necessari per a aclarir conceptes i inexactituds”.
L’obra es va presentar fa poc en la Sala Sgae de Blanqueries a València. Allí estaven els amics i els nostàlgics, entre ells el cantant Yaco Lara com a vocalista vivent d’aquells temps. Per a tots ells tenia sentit la frase final del llibre del biògraf sobre la veu d’Aielo de Malferit: “Morir jove i famós és viure eternament”.
