Sobretot, Agustí, (Canals, La Costera, 1965), és un humorista i això no se sol vore en els dirigents valencians. Té la sornegueria de la seua terra i una perspicàcia política fora d’allò comú. Lidera una formació amb una creixent influència al País Valencià. Té una carrerassa d’enfant terrible que faria empal·lidir de por un blaver.
Aquest jove polític pot presumir d’un pedigrí revolucionari d’altària: Maulets, Bloc d’Estudiants Agermanats, PSAN, Casals Jaume I, Acció Cultural. Totes les mogudes que han lluitat pel desenvolupament d’un país lliure l’han vist entre les seues files. Ha estat en tots els ‘cotarros’ i no es mossega la llengua. “Per a mi, la independència és una via al socialisme”. Més clar, aigua.
“El meu avi va nàixer al 1904 allà on deia Raimon que acaba l’horta i comença el secà, a Montesa, La Costera. Fill d’una família de set germans, de jornalers sense terra. Oliveres, garroferes, ametlers, gra i un poc de vinya dibuixaren el paisatge de la seua infantesa. Des de menut ja anava a llogar-se a la plaça del poble, on els capatassos del senyoret contractaven els braços que els feien falta”.
Quan se li pregunta pel seu partit, solta: “ER és un partit xicotet amb un cosí Zumosol” L’al·lusió als cosins germans del Principat posaria morat de ràbia un “valencianero”.
“En el País Valencià hi ha molla”, hi afegeix, i somriu malèvol, com un genet tàrtar disposat a envair l’Imperi. “Allò nostre tracta de la defensa de la llengua i la cultura amb un projecte polític. Partim de l’aportació incòmoda de Fuster marcant un possible model de país. Un relat del Levante feliç que ara està destruït. Cap una nova etapa. Estem enmig de dos discursos, un que no acaba d’eixir i un altre, la valenciania, ha fracassat.
L’encontre transcorre en la terrassa del bar ‘transcultural’ Q Art, prop de les Torres, foradades com formatge de gruyère per l’il·lustrat Francès, centúries enrere. “Sí que hi ha molla perquè el país és sociològicament d’esquerres, encara que les lleis electorals, com la d’Hont, ho poden modificar en els comicis”.
Cercats per l’aclaparament dretà i blaver, que no acaba de morir en la ciutat, la preguntà és, després de quasi un quart de dominació política del populisme secessionista, és València una ciutat reaccionària?
I Agustí es mostra immisericorde en la seua resposta: “Què pensar d’una ciutat en la qual apareixen els tancs i el seu primer periòdic aplaudeix el pronunciament?. Sociològicament, una barreja d’immigració i funcionaris. S’intenta buscar u que siga el culpable de tot: l’imperialisme català, i això ha funcionat a força de ser una mentida repetida”.
Cerdà es val d’una sarbatana de dards letals contra el cor d’un regionalisme, una caspa folklòrica que encara campeja per on u mire. Per al valencianisme caduc sembla que només existeixen les Falles i els Moros i Cristians, tot allò altre, amb la seua riquesa, és un desert. Hi ha excepcions que recuperen l’energia cultural del nostre país i Agustí és un aficionat a participar-hi. Sense anar més lluny, ens trobem a Almenara aquest estiu en la commemoració de la desfeta dels Agermanats front al Duc de Sogorb en 1521; amb una extraordinària muixeranga en plena exhibició. Estava fent país de veritat i no de boqueta.
“Lerma podria haver acabat amb la violència blavera. Era tan sols un problema d’ordre públic. Però va obeir al pacte entre Abril Martorell i Alfonso Guerra. Si ho mirem bé, en realitat no hi ha una batalla de València; jo ho anomenaria millor el pogrom de València: L’agressió d’un Estat contra un poble. Si mires les enquestes d’aquell temps, hi havia més independentistes al PV que a Catalunya. Però en l’ideari de l’espanyolisme, un moviment valencianista vinculat a Catalunya…; per a Madrid era una cosa intolerable”.
Agustí Cerdà, malgrat que era un xaval en la Transició, va patir en pròpia carn la repressió de l’Estat. Va ser detingut en el seu poble en 1992, en relació amb una caiguda de Terra Lliure a Barcelona, i li pegaren un passó en el Quarter General de la Guarda Civil a Madrid.
Hi ha insistència revolucionària en el seu currículum: és sincer i al·ludeix al seu origen treballador. “Sóc fill d’una família obrera de Canals. Vaig nàixer al Barri de les Cases Barates”. Consciència de classe. Recorda les paraules del mestre Fuster: “Jo no volia ser nacionalista, però m’espentaren”, ara bé, si el valencianisme fa un discurs que no interessa a la població, si es queda en allò ètnic, serà de minories. El repte és un valencianisme del segle XXI”.
Per això seran necessàries les coalicions; essencials en un moment d’atomització de les forces d’esquerres, suggerisc.
“Si tots pensàrem igual estaríem en el mateix partit polític. ERPV busca una confluència, no sols electoral, sinó orgànica. Ací la política que es fa és de fregir i menjar, la nostra visió és estratègica. En tots els municipis estem treballant per a fer candidatures unitàries. Només la unitat ens donarà la victòria. Sumar la diversitat en base a un objectiu comú.”
“Fins ara, què vegem?. La classe dominant que no dirigeix i la destrucció del sector financer al País Valencià per falta de direcció. Esperar l’almoina que vinga de Madrid”.
“El valencià és una llengua que ha cobrat prestigi. No recula però tampoc no avança. Qui vulga fer alguna cosa seriosa en la política, bé, com a mínim ha de ser bilingüe. És una llengua viva, amb poc que hi haja escalfor institucional. Però allò que importa és l’ús social. De tota manera, no em preocupa què parlen els valencians, sinó què menjarem”.
El dirigent independentista rubrica el nostre encontre amb una sucosa anècdota de les seues vacances que és prou pessimista.
“Visitàrem les Columbretes i els únics valencians que hi havia en l’excursió érem la meua dona i jo. No sé si t’has adonat de la tragèdia. Què s’ha promocionat? Cal llegir l’historiador cubà Moreno Freginals i entendre la Història com a arma”.
