Trencar el silenci
A l’historiador Ricard Camil Torres (Cullera, 1956) li falta poc per a ser un Indiana Jones de la memòria històrica. És un investigador contumaç a més de ser un referent obligat, junt amb el seu col·lega Vicent Gabarda, quant als treballs de documentació i investigació sobre el franquisme. Escriptor incessant, els seus treballs de camp creen escola. Diu que es va fer historiador sobre el franquisme perquè al seu poble hi havia coses que no li quadraven. Que els rics anaren per una part del passeig i els pobres per una altra, per exemple.
Torres recorre a les fonts orals en les seues investigacions i imparteix tallers sobre la seua metodologia. El seu llibre La repressió franquista (Recull bibliografic) (3i4 2008)- junt amb Els afusellaments al PV (1938-1956), de Gabarda – és de obligada presència en la biblioteca de qualsevol jove aspirant a historiador. Ha escrit Autarquía y estraperlo (2011) y Camp i política. La falange en una comunitat rural (2005). Enfocament no comú i força suggeridora.
Ricard Camil diu ara, en el seu despatx de Magisteri, en Tarongers, que els qui demanen memòria són les generacions deslligades del franquisme. És una bona notícia: són els joves els qui emanen reparació. I la resta? ¿Per què eixa indiferència general davant la vella repressió; les ferides obertes?
“Tota la culpa la té el silenci. Les generacions que visqueren la postguerra estan educades en un gran silenci. Els uns per la culpa: sabien que havien fet les coses malament; els altres per por a la repressió: no contaven res als seus fills, no fóra que es delataren a l’escola. Així, ens trobarem davant una generació que no traspassa la informació necessària a la següent”.
Torres va començar a fer entrevistes en els anys huitanta i diu que la gent no volia parlar; tenia por. Es parlava molt amb els majors, “clar, que a sotavent”. I així s’aconseguien coses.
¿I per què la història del franquisme sembla haver sigut patrimoni dels historiadors britànics?
“Ací no hi ha tradició historiogràfica, per la senzilla raó que durant mig segle hem tingut tancats els arxius. Eixos anglesos tenien diners, venien becats. La nova historiografia no cala fins que les noves generacions, els deixebles dels peoners, entren a les aules”.
“Hem estudiat molt, no tant la República com el tardofranquisme. Es podria fer un llibre blanc, tinguem treballs empírics i localitzats”
Ricard Camil denuncia que la Llei d’Arxius no s’acompleix a Espanya. “Ho tinguem cru” assegura; i ho il·lustra amb una anècdota significativa de la penúria democràtica: Quan anàrem uns quants, amb Eliseu Climent, a Capitania de València a fullejar sobre les Responsabilitats Polítiques, ens van donar llargues. A la setmana següent, tornàrem i havien traslladat a Madrid els arxius”.
Aquests arxius que anaren a buscar els valencians se n’anaren a Madrid, però molts altres ni tan sols tingueren eixa oportunitat. Conta el professor Ricard Camil, que la reconstrucció de les aventures de la Falange està costant la seua cosa.
“Quan es va fer pública la Llei de Successió, i es va vore que l’assumpte pintava malament per als blaus, la falange es va dedicar a cremar els seus arxius. Sense pietat. Espanya va ser aleshores una gran falla de documents essencials per a documentar la veritable història d’aquest país.
Malgrat el seu entusiasme, l’historiador Ricard Camil Torres veu un futur tèrbol, mentre les coses seguisquen igual, és a dir, immòbils.
“La situació és la següent: tinguem una Llei de Memòria Històrica i hi ha 150.000 espanyols i espanyoles en les cunetes. I l’Estat incompleix la llei”.
