El cineasta que es va negar a ser còmplice
Ressona el tam-tam dels professionals de la industria audiovisual que exigeixen ressuscitar el sector, hui pràcticament mort. Diversos experts, profunds analistes mediàtics, publiquen llibres i opuscles, oferint fórmules per a la reconstrucció del cinema i la televisió al País Valencià. El mateix Francis Ford Coppola vol llogar la ruïnosa Ciutat de la Llum i ací, a la ciutat de València, un grup d’idealistes tracta de recuperar l’esperit d’aquella Mostra dels 80 sense cap mecenes i totalment debades. Li diuen Mostra Viva i en la seua passada edició va mobilitzar uns tres mil espectadors en les seues sis sales d’exhibició, cosa que és tot un luxe atesa l’absència de subvencions i de publicitat.
El president d’aquesta recuperació cultural és Vicent Tamarit (València, 1953), un corredor de fons de la indústria audiovisual valenciana que va ser en l’estiu de 1985 fugaç director de RTVV, Canal 9. Després de Fabregat, Tamarit semblava la gran esperança blanca de la tele valenciana; però les coses es torceren ja que es va produir el Pacte del Pollastre del PP amb els blavers, aquella emboscada pròpia de bandits que va catapultar Barberá a l’alcaldia i Zaplana al poder. Vicent Tamarit, un home que va fer la seua tesi sobre l”Angry Generation’ anglesa- “El paisatge de Harold Pinter”- s’ho va vore molt difícil.
“Quan estava de director em vaig menjar el primer gripau d’aquella etapa de dretes. Em digueren que no podia emetre els Premis Octubre. Allò va ser massa. Encara que els filmàrem, ho donaren en diferit i a deshora. I és que va ser guanyar la dreta i vore el duo Zaplana i Sanz començar a clavar en la tele gent molt reaccionària i contra la llengua. Vaig haver de dimitir”.
Allò que vindria després és del tot conegut. Una televisió pública al servici d’uns pocs i en permanent guerra contra la llengua i cultura del País Valencià. L’escorpí en el niu que va podrint la cultura valenciana fins als llots que ara tinguem. Un desert cultural a la ciutat de València del qual costarà molt eixir-ne indemnes.
Vicent Tamarit va nàixer en el carrer Garrigues, agrunsat pel Teatre Olympia, el pur cor de la ciutat de l’espectacle, i pertany a la generació que va viure la Transició amb il·lusió. Es va diplomar en cinema documental i educatiu a la Universitat de Bristol ( Anglaterra) en els setanta i es va posar a treballar en una cooperativa de documentals. Un dels seus forts. També ha estat guionista per a Aitana. És autor de pel·lícules com El hombre de la nevera (1993) i nombrosos documentals i produccions per a televisió; com la producció de 60 minuts, El siglo de Joaquín Rodrigo.
“La televisió valenciana va nàixer en una situació de desavantatge. Primer, perquè va ser l’època en què aparegueren les privades; cosa que no va ocórrer amb les altres televisions autonòmiques que no tingueren competència al principi. Fabregat va concebre una programació intel·ligent per a guanyar audiència. Exemple: Joan Monleón atreia audiència al primer informatiu. Després està la molt greu qüestió lingüística, però això no va ser culpa de Fabregat, sinó del senyor Joan Lerma que era un poregós”.
Per a Tamarit, una nova televisió valenciana per al País ha de sorgir de zero. Assenyala que recuperar la tancada seria absurd. Que mil set-cents treballadors són una barbaritat. “Cal acabar amb indemnitzacions i plets. Allò que sí que s’ha de recuperar són les instal·lacions de Burjassot. Si el govern tracta de vendre-les seria una estafa a tots els valencians”.
“Es tracta que tornen les ganes de vore cinema interessant. Les pantalles estan inundades de cinema americà, llevat els ‘pelotazos’ de cinema espanyol com La isla mínima i coses així. Allò que tinguem a València és que l’administració ha dimitit de la cultura. I un president de la Generalitat que no sols tanca una televisió, sinó que de pas es carrega un sector industrial complet”. Tamarit, el vell gat de l’audiovisual valencià, té paciència i prepara amb calma la seua pel·lícula sobre el gran Ovidi. I si Coppola ve a València, les coses poden prendre un caire inesperat per a la feble indústria de l’entreteniment, matxucada per la inveterada ‘dretona’ de la Marjal.
