És una dona compromesa amb el seu temps; no habita en el parnàs acadèmic, encara que és catedràtica, sinó que baixa a la realitat per a viure-la i analitzar-la. Forma part d’eixa generació ‘beat’ de jóvens historiadors que en els seixanta i huitanta volgueren arribar més al fons de les coses.
La investigadora Aurora Bosch va començar estudiant la història del País Valencià, però els avatars de la mateixa matèria de la qual és experta, la portaren a una beca a Berkeley, per aquells anys, avantguarda de les avantguardes. A Califòrnia, es va trobar amb un grup d’hispanistes molt interessant que la van captivar; d’alguna manera això va marcar el seu camí professional perquè aquesta catedràtica valenciana és una de les majors expertes en la història dels EUA i la relació amb el nostre país en els moments més difícils. El món acadèmic ianqui la va premiar en 2013 per això mateix. Per preocupar-se, per tendir ponts entre els dos costats de l’Atlàntic. Pel seu flamant llibre: ”Por la democracia” (Crítica).
Per aquella època, el seu projecte de beca era força audaç: una comparació entre el New Deal i la II República Española. La progressista política social del gran F.D. Roosevelt i els afanys republicans dels anys 30.
“No podia fer aquest treball si no era allí. Havia d’estudiar els 30 als USA. Allò que vaig trobar va ser un moviment radical reformista”, conta ara la catedràtica d’Història Contemporània, en el seu despatx de Geografia i Història de Blasco Ibáñez. Una magnífica foto roquera de George S. Zimbel sobre els anys 30 a USA, penja junt a les lleixes del Departament.
Fruit d’eixa passió nordamericana són els seus llibres sobre la Història dels EUA. Ha sigut investigadora del Ministeri d’Economia i del Grup d’Execelencia Prometeo. A més, es permet el luxe d’escriure articles en la New Left Review, llegendari òrgan d’anàlisi de l’esquerra britànica: “Franco and Hollywood” és el títol d’un d’ells. També ha tingut temps per a escriure en el llibre sobre el cineasta Steven Spielberg de l’Editorial el Buho de Minerva. Sobre la pel·lícula El color púrpura.
La professora Bosch (València, 1954) va rebre fa dos anys el Willi Paul Adams Award, premi a la investigació històrica pel seu treball “EUA, por a la democràcia”. Un estudi sobre l’actitud dels nordamericans davant la República i la guerra civil. S‘ha format com a investigadora en el món anglosaxó, en concret Londres, la UCLA i Berkeley han sigut les seues escoles. Per la seua dedicació a la història d’Amèrica no ha descuidat el treball sobre la nostra pròpia història.
“Quan jo vaig començar no hi havia res d’Història contemporània espanyola”. Per a estudiar sobre els anys trenta, bé, vaig ser de les primeres investigadores a acudir a l’arxiu de la Memòria Històrica de Salamanca. Em vaig trobar amb documents que et donaven una visió diferent de la guerra i de la revolució.
Malgrat el desprestigi mediàtic del marxisme, les foteses sobre la fi de la història, i l’espill d’un capitalisme vencedor, la historiadora és clement amb la vella doctrina marxista: “El materialisme històric segueix vigent en el seu aspecte crític, i molt menys utilitzable pel que fa a la seua projecció sobre el futur. Han aparegut nous aspectes que el marxisme descuidava…”
Bosch assenyala la importància d’apuntar cap a un “més heterodox, com el de Gramsci; més sofisticat”.
“El relat històric deu ser viu i complex i incloure els actors i protagonistes. En realitat, la crítica sense restriccions ha fet més complexa la investigació històrica”. Reconeix la historiadora que li interessà, al principi, més la literatura i la política, “però no entenia res i vaig trobar explicacions diferents”.
Quan se li pregunta el perquè els hispanistes són anglosaxons, somriu: “Clar, ompliren el buit que no podíem fer els espanyols”. Però ara les coses han canviat i Bosch cita referents com Julián Casanova i Santos Julià.
Buscar i desentranyar històries, un ofici que exigeix tenacitat: “La investigació és àrdua. Unes vegades coincideixen les dades sobre la realitat; altres, no. Està la pressió política, la reconstrucció d’una cosa no reconeguda. L’historiador en deu prendre distancia. També de la ideologia: en eixe sentit de recórrer a la major diversitat de fonts possibles. I no s’han de confondre les coses: tots els marcadors de la investigació se centren en les ciències pures. Ara vivim un retrocés de la investigació perquè les humanitats tenen el problema que depenen de la Pública. L’altre camí són les empreses. De tota manera, qui no tinga vocació que se n’aparte.”
