Josep Lluís Bausset i Ciscar – Carta-epitafi 3 juny de 2012

Fa ara just un any del traspàs de Josep Lluís Bausset i Ciscar, homenot del País del qual els qui el coneixíem dèiem que mai moriria. Avui mateix els qui se l’estimem hi podem donar fe de l’afirmació, doncs a mena de referent hi és entre nosaltres. Llavors el qui subscriu va dir la seua respecte del fet, la relació amb ell així com amb la tertúlia al Micalet, i heus ací que vos la conte amb el vostre permís.

Evoque els dies en els que el meu amic Pepe Ferrís d’Algemesí em contava coses del senyor Bausset, que tenia cent anys, que anava amb el trenet de Castelló de la Ribera sols, tronara plovera o llampegara tots els dilluns a la tertúlia que ell i Fuster començaren i ara se celebra a València a la Societat Coral El Micalet, tertúlia oberta on es parlava sobre temes diversos majorment del País. Que mai havia disposat de carnet de conduir, que n’era un valencianista apassionat i activista. Que escrivia articles d’opinió on la defensa del País, la seua historia, la seua cultura i la seua llengua n’eren els principals motius, a més a més denunciava les injustícies i lluitava per tot allò que valguera la pena. Que escrivia els dilluns al diari Levante EMV les seus impressions sobre partides de pilota valenciana al Pelayo i altres llocs i li tenien reservada una columna.

Que tornava les cartes i calendaris del banc i remetia cartes al Director General per tal de queixar-se perquè no anaven en valencià. Que n’era aficionat a la música clàssica i anava a escoltar-la regularment quan hi havia concert de la Filharmònica a València d’on era soci des de feia un grapat d’anys. Que titulava tres o quatre carreres universitàries, catedràtic i professor d’institut , de no sé quants instituts, mestre de mestres. Que tenia dues filles apotecaries com ell i un fill monjo a Montserrat i la seua dona encara vivia.

Per tot això que em contava vaig fer el propòsit que m’animà a conèixer-lo. Ferrís li ho feu saber i em va dur un llibre-biografia dedicat pel seu puny i lletra i el permís per apropar-me a la tertúlia del Micalet. Allí m’acolliren i allí estic, com un xiquet que estrena sabates i malgrat el temps transcorregut encara semblen no ser hi gastades, ocasió com ninguna per afegir referents. M’en recorde d’allò que deia ma mare a referir-se a l’ésser humà “No hi ha home sense home ni dona sense les gràcies”.

I ara el Sr.Bausset s’ha mort. Ja sé, potser el temps de coneixença haja estat un regal.

El temps que el recordaré serà un altre temps que desitge siga llarg. Allò que he aprés són aqueixes coses les quals no tenen preu, model de bonhomia, fermesa en les conviccions, la humanitat i la humilitat, u entre tants que deia l’Estellés de Burjassot això mateix volia ser, pose com exemple, si de cas vull mentre visca fer-les servir a qui oír-ho vullga.

Em deia el d’Albal perquè ell era d’aquí el costat, de Paiporta: i de l’Alcúdia, Xàtiva, La Pobla Vallbona o Cocentaina, de Morella o Elx, de tots el pobles del País potser fora, del seu País i del meu País i de tots els que se l’estimen; aqueixa distinció es una de les millors coses que mai m’han atorgat.

Des de avui mateix serà un dels meus morts, aquells que recorde tots els dies i em semblen presents i ben vius. Aquells que sense ells no faria el que faig. Gràcies.