El País Valencià amb feblesa crònica

S’han escrit allaus de tinta sobre la incapacitat d’aquells que venen governant-nos des del Compromís de Casp fins ara, d’on eixirem amb una indubtable feblesa, no s’ha d’oblidar que quan el tractat es negociava, les tropes castellanes eren a la porta del lloc de negociació i ja mai més se n’han anat. La primera conseqüència determinant, la progressiva incorporació implacable del castellà per part dels Trastàmares.

D’aqueixa feblesa, els successius governs de Ponent secundats pels coents d’ací, s’han aprofitat de debò, les càrregues que ens han imposat han estat escurar-nos sense mirament les butxaques. Potser l’única negociació d’igual a igual i no hi ha hagut altra des d’aleshores fou la del Tractat de Camp de Mirra signat per Jaume I i l’Infant de Castella, Alfonso, més tard el savi, primera lliçó de saviesa que rebria i precisament del seu sogre, doncs els tractats es signen però no es compleixen, excepte clar, el del Compromís de Casp.

Dels diversos reis i governants, hi hagué un, Felip IV, que prengué reserves a l’hora demanar-nos diners, però ben prompte el Comte Duc d’Olivares li llevà al mocador dels ulls i li va dir que érem “unos muelles”, tot això per a finançar-se i fer una quitació d’homes i anar contra Catalunya quan se la van partir francesos i castellans en l’anomenada Guerra dels Segadors.

Ve a compte perquè els que consentim que ens governen, són ara mateix a Madrid desprès de dos anys i mig d’haver estat signat un acord a les Corts del País, d’ample consens, pel qual es demana un just finançament proporcional al nombre d’habitants com els que gaudeixen altres autonomies. L’acord fou subscrit pel PP perquè a ponent manava Zapatero, sinó d’on. A tot açò, el sucursalistes tan sols es donaran per satisfets si aquesta sotmesa rep un tracte igual al de la resta de l’Estat. Cal recordar que per a enguany s’han rebut uns ignominiosos i minsos 147 milions.

Així, com que no hi ha més remei, doncs diners no hi han ni n’hi hauran, i els d’ací que són uns mal gestors com es diu ara, una mena d’eufemisme, doncs podríem dir ben bé uns tiradors de carcasses, els pressupostos de 2014 s’han de fer i han pensat fer valdre un paper mullat, un brindis al sol, i no els valdrà la casa santa. El Senyor Montoro una vegada més es nega dient que ja en tenim prou amb els enlairats 300 milions del dèficit asimètric, tampoc els valdrà dur-lo a Gandia i donar-li peixet perquè tinc entès que és carnisser.

I hom davant tot açò es pregunta, en quina cara van a demanar res, quan per exemple, el transparent senyor Fabra li dóna, no disposant 300.000 euros, a la Federació Espanyola de Basquet, i abans intenta colar una “coatch” per a un curset d’imatge pagant-ho el Consell?, després diu que se’l pagarà de la butxaca i l’anomena Secretaria de Presidència. Així no es pot anar a cap lloc senyor Fabra, o vosté sí, i nosaltres no, senyor Fabra?

Posats a pensar, hom aplega que fou en 1909 quan anàvem de rics, per posar una fita, en allò de l’exposició universal, els valencianets que fins a ben entrat el segle XIX encara no havíem alçat un gat de la cua, primer per l’expulsió dels moriscos i després per allò d’Almansa, no poguérem amagar la riquesa de l’arròs i les taronges i en lloc d’actuar com havíem fet, no manifestant que hi havien diners, perquè ens els demanarien, tirarem la casa per la finestra, fins i tot feren un himne infamant que ens el varen prendre com a bo en allò de “para ofrendar nuevas glorias a España” i així ens va, doncs a banda de tractar-nos com una colònia, el fan valdré a fi que els successius Delegats del Govern i Consellers de Governació consentisquen que ens diguen “a mí hábleme en cristiano”.

Com que tant a ponent com ací els resta menys que un pastís a la porta d’un col·legi, més ens valdrà anar fent entrenaments de debò i deixar-nos de llibres de cavalleria per a posar-nos mans a l’obra.