Tal dia com hui, el 9 d’octubre de 1238, Jaume I rei d’Aragó, feia l’entrada a la ciutat de la Balansiya mora. S’oficialitzaven les capitulacions signades amb Zayyan rei musulmà, el 22 de setembre, fetes públiques en la hissada de la senyera reial el 28 de setembre, penó quadribarrat roig sobre fons daurat, li pese a qui li pese, que hi és a l’Ajuntament del Cap i Casal, tan a resguard que no el veu ningú.
El Rei amb el seu bagatge duia entre coses preuades, el llatí, la llengua culta d’aleshores, usat per la corona en actes i papers oficials, la llengua de sa mare estesa per tot arreu dels dominis, la mateixa que nosaltres parlem i escrivim amb les actualitzacions evidents i el dret romà, com a fonament jurídic pel qual es regien súbdits i territoris.
L’herència, el poble valencià en major o menor grau la conserva, en particular la llengua en les seues variants, essent orgullosament responsable del seu manteniment, usant-la davant d’interessos contraris, fets valguts al llarg de tot aquest temps per governants d’ací i d’allà, honroses excepcions a banda. El llatí ha esdevingut en desús, però no estaria gens malament que s’ensenyara i s’aprenguera.
Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos, el poeta del poble, ho deixà palès i ben escrit, ho llegim al Mural del País Valencià volum III, publicat a títol pòstum:
“He retrobat, a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma. M’estime molt el meu país”. Versos, que tan sols poden ser parits i escrits, per un entre tants, la qual cosa ell volia ser, nosaltres hi podem donar fe i subscriure-ho, i a altres tampoc els vindria gens malament ser-ho.
S’avergonyiria el Rei també, en veure com irrespectuosament, polítics i empresaris li han canviat el nom de Jaume I pel de Jaime I, anomenant així els premis que es lliuren aquets dies amb motiu del 9 d’octubre. A ningú se li ocorreria per exemple, dir-li Fitz-Jaime a la Duquessa d’Alba, en lloc de Fitz-James.
Vergonya, cavallers, vergonya, fou com sabem la frase usada pel Rei en escarnir les hosts de Nuño Sánchez, en franca retirada davant l’enemic a la batalla de Portopi, última en camp obert abans de la conquesta de la ciutat de Mallorca, per tal de redreçar-les. Vergonya, la qual escasseja en part important de governants i gent que els hi romana, doncs fan de tot menys el que pertoca, per exemple, l’encesa defensa d’un just finançament i inversions estatals que per raons ens pertanyen. Tot per manca notòria de lideratge.
En referir-se al dret romà, de la manera per la qual ha esdevingut l’aplicació, obté justícia majorment, aquell que disposa de més cabdals i poder, això sembla obvi. El cas més sagnant al País i que clama al cel, el trobem en la resolució i sentència de l’accident del metro, atès que tant les víctimes, com els que per sort es salvaren i familiars, uns no jauen en pau i altres no dormen tranquils, tot i que no s’esbrina absolutament la veritat, tota la veritat. Fet al qual tenen i tenim dret d’una vegada per totes.
Ens engresca i motiva també, l’Estellés de Burjassot, en Propietats de la pena, del llibre de Meravelles, llegim: “Contra el dol, contra la injustícia, contra la brutedat i la tristesa i contra la incivilitat, agafa el salm i entona el salm”.
Salm, com a sinònim de clam, de crit. No ens callaran. L’herència que vam rebre del Rei, mancada cantell a cantell pels coents de tota la vida, serà restituïda del tot, doncs volem aviat un govern del poble i per al poble.
Dia de la pàtria valenciana
