He trobat un adjectiu, tot i que sembla eufemístic, que em pareix molt precís per a descriure el paper que desenvolupa el secretari general i que a la conferència fou ben palès: rentacares, que descriu la seua manera de dir i obrar en anàlisis i manifestacions polítiques, tot cal dir-ho. Déu em lliure.
El qualificatiu em resulta adient i ve de llarg en haver-lo demostrat servint de manera aferrissada Zaplana, després Olivas, Camps i acabant en Fabra i encara ser-hi a peu d’obra, el que deixa palès a més de l’eficàcia del mètode, la incombustibilitat del personatge.
A la conferència féu un reguitzell d’elogis a n’Alberto Fabra, dient ni més ni manco, que l’únic que li pot passar factura política en les properes eleccions són, no crear llocs de treballs i deixar d’acomplir el programa. D’això no li reste raó, ja que ni creen llocs de treball ni acompleixen el programa, ja veurem per a quan l’incompliment és frau electoral, però no l’únic. I la corrupció senyor Castellano?, perquè si creu que no, justificaria que l’abundància d’aquesta és un fi per a conservar el poder i li seria aplicable el maquiavel·lisme de poble com deia abans, ja que la fi justifica els mitjans. Tot i que al meu parer, Maquiavel ho mostrava com a mètode d’anàlisi i, el senyor Castellano s’ho pren al peu de la lletra.
No creu greu, o sí, per això no se’n recorda, que el PPCV governa el País des de fa vint anys, de les deshonoradores malifetes que li han fet en forma de balafiament i corrupció? Creu seriosament que el ciutadà no li les tindrà en compte? Les ha fet el gos? Sense dubte insulta el poble valencià i, retrac els qualificatius d’impúdic i desvergonyit per a respondre-li, ja que hom evidentment se sent i forma part d’eixe poble i les té molt en compte tant les d’ells, com les de qui fos.
Els casos que coneixem de corrupció senyor Castellano, només acaben de ser descoberts i la justícia, malgrat la transparència que tant enlairen i escasseja, segueix el seu curs, lent, però el segueix, per molt que l’entrebanquen. De tot això òbviament seran culpats els executors, però, el desgovern que ho ha consentit, ho és també per omissió i per establir un règim permeable que li ha donat peu. De veritat creu que el senyor Fabra president del PPCV i el mateix secretari general han estat en altra galàxia quan els casos han passat?
Es nota i de bo que són practicants de la doctrina redemptora del ‘xe collons’ que diu allò de: “Fer com qui fa no és pecat”, així que, la fi justifica els mitjans i ho apliquen a la política, d’ací la posada en pràctica del maquiavel·lisme. Hom modestament li contraposa, que la muller del César, a més de ser-hi honrada, ho ha de demostrar. Pregue no m’ho prengueu de masclista.
A tot açò, el president de la Generalitat, a qui fa sis mesos li van descobrir que contractava un ”coach” d’imatge amb despeses a càrrec de la Generalitat, es va veure abocat a manifestar que això ho pagava ell. Han passat sis mesos i encara no ha presentat la factura que ho justifique segons denuncia l’oposició, creu el senyor Castellano que tampoc li passarà factura?, així com els tres-cents mil euros que li amollaren a la selecció de bàsquet entrenada pel seu amic per a un partit a Castelló. Açò, potser no, perquè què és açò?, ‘pecata minuta’.
També es va referir el senyor Castellano a l’aferrissada defensa que hi fan de les senyes d’identitat. Caldria dir-li , el per què no fan una aferrissada defensa de les senyes, donant suport als compatriotes quan són tractats com a delinqüents i, a més, els encausen, en dirigir-se en la nostra llengua a les forces de seguretat estatals que damunt els diuen “a mi hábleme en cristiano” sols els resta dir “Ronaldo”. Amb l’agreujant que, a més a més, és conseller de Governació d’aquest simulacre d’autonomia. Ara que com el valencià ve de l’ibèric, el serveixen en talladetes ben fines d’aperitiu en les festes. Vítol a les senyes!
I una altra, per penúltima vegada, en recordar quan li van remetre un telegrama a la família de l’homenot Bausset, amb motiu del seu traspàs, tant ell com el seu príncep-subjecte maquiavèl·lic, Albert I El feble, en la llengua de l’imperi, mostrant tos dos, la insensibilitat cap al difunt i a la llengua del País, que la família es va tornar. Inculte i ignorant en defensar la nostra llengua, que va dir a la conferència, seria qualificar-lo injustament, ja que no diguem que l’home no s’esforça en defendre les senyes d’identitat.
