Quan amarren al vedat marí hi ha una marina reial preparada perquè descansen del viatge, aviada acuradament amb tota minúcia, per a una gavina sucursalista d’ací de pes, de grallar ronc, que a penes vola però fa el que sap, saltar balconades, un altre dels motius pels quals se’n vénen.
Només descansen, s’empolainen i comencen a grallar justificant-se, llancen missatges girant el cap als pescadors locals, es queixen perquè no hi disposen de prou menjar, ja que la mar ha estat espoliada des de fa temps, i no hi ha a penes bancs de peixos. Les parentes del lloc, gavines rentacares, per no dir altra cosa, custodis del vedat marí, col·laboradores necessàries de l’espoli, mereixedores de ser guardonades amb la medalla d’alta traïció, doncs han fet tot el que han pogut i més, agranant cap a ponent, per tal d’entre altres coses no incloure als estatuts d’usos i costums dels pescadors locals, clàusules reivindicatives per les quals es reconegués que hi ha mancança de recursos. Les gavines d’ací han remés obligades a La Meseta més del que podien i s’han quedat famolenques, sense poder fer front a les necessitats bàsiques d’ impedits, vells, aturats, així com mitjans per ensenyar a les escoles i atendre diligentment els malalts.
Davant d’això, què fan les gavines de ponent, a més de no fer-los cas? Premien una gavina ben pareguda i polida amb la renovació de guarda major del vedat, però de forment ni un gra, criada als caladors de sardina de Castelló de la Plana. La gavina venia postulant-se des que fou nomenada a dit en una de les anterior amarades, amb dubtes cal dir, ja que la gavina que mana a ponent, gavina reservada de la part de Galicia, disposa de molt de poder, però és poc grallera, encara no havia dit al respecte ni olives. Els mèrits de la de Castelló? : No haver inclòs quant calia, als estatuts dels pescadors, la clàusula reivindicativa meritada, doncs, famolencs, fotuts i arrimats al marge, no podien mantenir dignament els seus. Ara com que ja hi té a la butxaca el que volia, s’absentarà de les reunions del gremi, per un mes, sense donar comptes.
El secretari estatal de totes les reserves i vedats marins peninsulars, una gavina rapinyaire, amb el cul pelat com una mona, una vegada descansada del viatge i polida la barba, no s’afaita, nega la demanda dels pescadors, adduint amb cinisme procaç i insultant, que al seu estatut dels pescadors no hi figura allò precisament, que els sucursalistes d’ací han entrebancat, és a dir, la manca de recursos marins. Els pescadors, pobres com les rates d’albelló, esgotats, exhaurits, contra-repiquen dient que als caixons de la confraria, hi havia des que manaven altres aus a La Meseta, de pensar contrari, una esmena a l’estatut per la qual s’incloïen les mancances i que la gavina criada a Castelló, i la seua colla, no l’han feta servir on calia, ni tampoc han donat suport quan ha fet falta. El secretari general, assaonat en totes les rapinyes, s’ho ha passat pel folre, i no cal dir que ha fet la de Galicia.
Debatut, els pescadors pensen i recapitulen: I si les gavines són éssers mutats d’altres d’ultratomba, procedents de la Transilvània, de dents canins allargassats, arrelats ara a la cultura global pop, que es nodreixen de flux sanguini de persones que per això estan febles?. Ben mirat no potser, enraonen, això són coses de la literatura i el cinema anglosaxons.
Però, torna-li la trompa al xic, i si així fóra?. Doncs, tan de bo!. Més fàcil ho tindrien derrotant-les a les urnes, en lloc d’anar cap a elles i una per una, estacant-los l’estilet de fusta, al bell mig del mateix cor.
