Eleccions Europees, a votar, per Joan Puchalt

16 maig 2014 01:00h
Es convoquen com cada cinc anys, eleccions europees. Votarem, uns sí, altres no, per a l’elecció de representants al Parlament Europeu i també, important, aquell que presidirà la UE. Cal dir al seu favor, que malgrat el desànim patent, s’ha d’anar a votar amb més motius que mai. Primerament per a acomplir un ritu vital, elemental per a la democràcia; segon, per a tractar de redreçar una deriva de la UE, abocada a solucionar en exclusiva els problemes econòmics d’uns pocs, deixant de banda la part social, de defensa del feble i de respecte a les minories.

Res més il·lusionant si ara mateix fos l’any 1986, data de la signatura a Madrid de l’entrada de l’Estat a la CEE d’aleshores.

Molts que vàrem tenir la sort de ser testimonis, i part en allò que ens pertocava, créiem llavors, en dues coses considerables. D’una banda, hi hauria una important raó per aturar els peus d’aquells poders fàctics i de fàstic, de soroll de sabre, de soca-rel bananera, perquè no és promogués cap colp d’estat, donant-nos temps per a consolidar, d’una vegada per totes, una democràcia com ens calia.

D’altra, i com a conseqüència, assolir un marc sòlid d’estabilitat que ens ajudés a eixir d’un subdesenvolupament antic, des dels anys de la caverna, sostingut per l’aïllament econòmic i social i emparat pels casposos de sempre . Amb dues coses, cal dir-ho, en part s’han obtingut, però resta ara com ara, bastir la pota d’un trident coix, com és la part social, per a d’açò, ni menys ni manco, cal posar els diners del contribuent al servei de la causa i es necessita el concurs de tots, dels nostres vots, els dels convençuts i els dels damnificats. No ens valdrà la casa santa, ni el mur de les lamentacions si no ho fem. No som lògicament al 1986, però, en molts aspectes, com si ho fórem.

Altre motiu de pes pel qual cal anar a votar és que, els diversos tractats signats a la UE, han estat restringits i redreçats a favor dels estats nació, òbviament l’Estat espanyol n’és un, en contra clar, de les nacions sense estat, donant peu a silenciar-les i que s’haja consolidat l’ hegemonia dels partits majoritaris, i es monopolitza així l’acció de govern en detriment d’altres opcions legitimes. Això també, al meu parer, ens convindria, aturar-ho.

El cas recent d'Alemanya, on no fa molt van posar en marxa l’experiment d’una coalició contra-natura, quasi per excepcional impensable per a molts, de conservadors i socialdemòcrates, sota l’ auspici dels 'lobbys' econòmics predominants ara i adés, a la vista dels interessos en joc, que se’ls veuen crònicament, de tota la vida, amenaçats, alarma que els pregoners de la dreta mediàtica enlairen, estenent l’estel a la resta d’estats comunitaris i avisant navegants.

A l’Estat espanyol, qui ho anava a dir, l’Isidoro de la jaqueta de pana de Surennes, Felipe Gonzàlez, ha començat el foc; Rubalcaba, que té el vol curt, que ni pensar-ho, mentre estiga al capdavant del PSOE, però, molt d’ull que Felipe, cal dir-ho, és un “home d’estat”. Rajoy, fidel al procediment ”tancredista”, remet al capdavant els “correcamins i bocamolla”, Cañete i Gonzàlez Pons, l'u en referir-se sols a Europa, l’altre dient que a Europa el socialistes formen la coalició a Alemanya i ací diuen que no. Què t’ha paregut, caragol menut?.

Comptat i debatut, xiquets i xiquetes... a votar que vénen! Millor dit, mai se n'han anat, abans la fórmula fou assajada el 23-F, en un simulacre de govern de concentració, que per colpista no hi va anar endavant, ara com que s’ha alçat la veda, van assajant llençant globus sonda, per a fórmules democràtiques. Doncs... a votar!

Albal – l’Horta-Sud
next