Jose Luis Rodriguez Rodriguez Zapatero, quan governava, l’engegà secundada per Rajoy en modificar-la de manera casolana al Congrés, en prioritzar el pagament del deute estatal, davant els drets de les persones inclosos a la Carta Magna. Ara, sense tenir en compte els canvis esdevinguts en la societat al llarg dels darrers anys, se’ls passen per folre, adduint constitucionalitat, cosa que ningú no posa en dubte, en la successió del Rei pel fill al capdavant de l’Estat. Tot sense estudiar cap fórmula que permetera un referèndum.
Les declaracions del president del Govern senyor Rajoy, dient que aquells que ho vulguen presenten a les Corts Generals l’esmena que creguen oportuna i, del senyor Rubalcaba del PSOE manifestant que no trencaran el pacte constitucional, així com les del Fiscal General Torres Dulce, sentenciant que el que no apareix a la Constitució, no existeix, tots plegats ens diuen que les voluntats polítiques “oficials” són d’altra naturalesa, i ens llancen al rostre la Carta Magna.
Al partit socialista i als altres caldria recordar-los que una cosa és ser constitucionalista amb la possibilitat reial i decidida de reforma, fins i tot la tria d’altra opció de govern com deia i, altra, convertir-se en un partit dinàstic, que és just allò que la dreta més casposa vol, així com alguns membres rellevants del partit, que abans duien jaqueta de pana.
Tirant mà d’allò enregistrat en el disc dur de la història, restaurada la monarquia borbònica en 1874 en la figura d’Alfons XII, els partits dinàstics d’aleshores, el conservador de Cànovas del Castillo i el lliberal de Mateo Sagasta, es repartiren el poder, “ara governa tu ara governe jo i que no governen ells”, a més d’un suposat pacte secret, anomenat de ‘El Pardo’, pel qual s’acordà davant la imminent mort del Rei, preservar el règim davant les amenaces, que en l’esdeveniment en el temps acabaren al 1936, com el ball de Torrent, per no haver fet el que calia: incorporar al sistema el feble, encabint-lo de la mà dels partits progressistes de llavors, donant-los alguna cullerada de sopa, una mena de fer-los cas. Però ni això.
Tot açò, ens sona a d’alguna cosa? Sí. Puix, a l’aguait, no fos que els hereus directes d’aquell que jau a la Vall dels Caiguts, ens duguen a petjades accelerades i llargues, amb les mesures restrictives que s’albiraven al desembre de 2011 i que ara són ben paleses.
Així que, com que el missatge que ens remeten és clar com un ull de peix i, a aquest món per a tot hi ha solució menys per a la mort, a més a més la Constitució, sense ser santa és a un altar, caldrà anar a camps, perquè a l’any vinent hi haurà molta faena, primerament a les eleccions municipals i autonòmiques i després a les generals.
