Evoque aquest romanç, perdoneu-me propis i estranys, perquè ara mateix trobe una manifesta similitud entre el cas del minotaure i la gavina blavosa llogarenca, la qual ha esdevingut una metamorfosi espectacular i sorprenent, que mai no havia vist, ja que aquells temps i aquests tipus d’històries, hom ja els donava per amortitzats, i sols tracta de mantenir al sarró, aquelles altres de seny i trellat, que els grecs antics ens deixaren. No sé com quedaré.
La gavina blava llogarenca, que roman des de fa vint anys a aquesta terra i mar, s’ha posat amb el cap, hom no sap ben bé com, o sí, vista la metamorfosi experimentada, ja que un cap de bou hi conté molt poca matèria grisa, per no dir gens, en defensar a capa i espasa el que considera senyes d’identitat pròpies, els bous al carrer. Comprenc ara millor la finalitat de la metamorfosi, perquè guarda moltes similituds, com per exemple que, la gavina és marina originàriament, rapinyant qualsevol cosa fins i tot les més febles, i el minotaure és hereu directe d’aquell toro blanc, que Posidó déu del mar, va remetre a Minos, amb ordres expresses que el sacrifiqués, la qual cosa es va passar per el folre, enutjant-lo, i fagocitava també criatures indefenses.
La gavina blanca metamorfosada, no ha tingut consideració en valdre’s del feble, perdent el seny, i creu que tots els habitants d’aquestes terres tenen una gran tendència i passió pels bous al carrer, de la qual cosa mai se n’ha ocupat en preguntar-los-ho, fruit d’això, les inclou en la mateixa motxilla que la llengua pròpia del País, pose per cas, principal senya d’identitat reconeguda tan a nivell popular com a les lleis, usos i costums, de la qual, cal dir-ho clar i alt, no se n’ocupa i a més l’entrebanca. A més, diu que ve de l’ibèric, la fa a tallades molt fines, les enlaira i se les menja.
La gavina ja transformada, no aleteja sobre les serralades nues i desgastades pels focs cridats, convertides en ermots. Tampoc pels rius, els quals condueixen aigües que els peixos no estimen, ni tampoc pels camps d’hort i cultiu, autèntics cementeris d’arbres trists, on els herbassers i sabana africana, són referents i convertits en polvorins, incapaços d’albergar un niu d’aus com calen ni de mantenir els conreus tradicionals. Ni tampoc per qualsevol polígon industrial de cap poble, on les fàbriques són simulacres de fàbriques, amb cartells a la venda o es lloga, o dramàticament lamentables espolis, i els treballadors de les quals, són ex-treballadors i conversen de, ja veurem açò com queda. Els bars no emeten olor a oli fregit, ni baf de les olles, i dispensen cassalla a les rates campestres i d’albelló.
Tanquen el ulls i es guien pel GPS les gavines, quan volen per les nostres costes urbanitzades fins a vora mar, amb adossats impersonals ben a prop dels penya-segats i les vessants de les muntanyes. També quan volen per les ciutats els tanquen i l’usen, no veient que són plenes de guiris rojos com titots d’índies, amb guies amb para-sol en alt, pels centres menjant-se el menú del dia, servit per cambrers amb sou minso, per dotze hores de faena inclosos dissabtes i diumenges i dies de guardar. Ni tampoc pels barris perifèrics convertits en marginals, on hi ha aturats i desnonats, que escarnits estan farts de tot i res, en els quals alguns jauen als bancs, altres als caixers automàtics dels bancs i damunt els peguen. Mentre, hi ha aeroports sense avions, llocs impressionants a posta per a fer pel·lícules, en els quals ni se’n fan, o sí se’n fan, tan sols en negre. Ciutats d’arts i ciències colossals amb pèrdues monumentals, circuits de velocitat per a cotxes, on rauen i corren rates, i fan les seus necessitats gossos i gats. Hospitals amb sales tancades, i emergències amb pacients fins a les amolades.
Aules bigarrades amb trenta-cinc xiquets cadascuna, en algun cas en barracons, en altres casos en tan sols tres o quatre que volen estudiar en castellà, una llengua a la qual hom no li té cap tírria, que ja no és tan estranya per imposició legal pretèrita, que defensen a peu i a cavall. Tot aquest reguitzell, hom pot considerar-ho, fagocitar coses febles, ja fos per acció, ja per omissió, ja per desconsideració.
Així que, “ciutadans, romans, compatriotes!”, que deia Marco Antonio davant les despulles de César, no he vingut ací per a parlar mal de ningú, perquè són totes gavines honrades i honorables que han tingut, potser, la desgràcia de ser reconvertides a minotaures per manca de trellat; he vingut ací, per tractar de soterrar-les en pau, i que vagen directes com un tret al cel, per totes les coses bones que hagen pogut fer, o que esporguen al purgatori, en els bancs o als caixers automàtics dels bancs, les abundants malifetes ofertes, i abans preguen perdó. Dic solament que encara que són temps d’herois, no sóc un heroi con Teseu ni com cap altre, l’heroi autèntic, és ni més ni manco el poble. Entre tots, ja que són grandiosos i nombrosos, els soterrarem el pròxim any. Amén.
Tot això democràticament clar, i com deia l’Estellés de Burjassot, “perdoneu la insistència, serem lliures aleshores?”
