La fórmula emprada s’ha consolidat al llarg d’aquests darrers anys i és la mateixa per la qual a Escòcia, es recorda també, el seu poeta Burns del segle XVIII, quan pels dies del naixement es reciten poemes seus.
Ací al País, a més, se sopa de cabasset a la fresca, per tal d’escoltar els poemes d’Estellés, on gaudim tant d’oir les recitacions, com recitant, a les quals ens n’afegim uns quants, cada vegada més.
Vicent Andrés Estellés, ho sabem tots, és un d’aquests personatges del País els quals mai moren, ja que per fets, escrits, consells, i exemple cívic, són ben presents i ben vius entre nosaltres, i s’han transformat en referents.
Solen ser pocs, s’anomenen homenots convertint-se en immortals, rauen entre nosaltres de perenne, la flaire que enlairen, aplega a tots els racons de la nostra terra, i a més ultrapassa territoris. Alguns d’ells s’hi identifiquen de seguida, jo mateix de vegades en veig; com per exemple Bausset, amb trage, -amb gavardina a l’hivern-, ulleres de cul de got, que va a tots els actes valencianistes, i seu a l’última fila, per allò de l’edat; un altre, Fuster, amb bigoti, amb ulleres, cara de pomes agres, que ens ha deixat un bon feix de coses escrites, les quals encara estan organitzant-li, i enllà veurem quan acaben; un altre prou més antic, March, passeja pel carrer de Cavallers amb una dona, a la qual haurà dit, escrit i fet més d’un milió de coses.
L’Estellés, sempre modest, deixa alguns trets que recalcen i proven la teoria d’immortal, -molts poetes tendeixen a d’això-, retrac del poemari El gran foc dels garbons, on explica com vol ser soterrat, a l’últim vers, vol a més, que quan el posen al taüt, també li posen les ulleres. Decisió que fa pensar, que les necessita per a escriure enllà on vaja. Colpidor com ningú, quan la seua filla Carmina, ordenant-li el despatx, temps després de soterrar-lo, es troba en una missiva que diu: “tu què fas furgant en els meus papers?. Què fem?, vol o no vol usar-los i ordenar-los ell?.
Encara més, l’Estellés, que es considerava ben humà, i per tant contradictori, al seu poema “quan tots se n”hagen anat…”, a l’últim vers diu parlant del seu soterrar “m’hauré mort ja del tot, seré lliure aleshores?”.
És evident que no, i el dubte ho ratifica, doncs no el deixem en pau.
Acabe amb un poema d’un servidor, una xicoteta contribució del poemari El fill del forner, feia versos.
Des de ponent mires a llevant/ hi ha llum, es troba Burjassot,/ on nasqué i jau, l’Estellés,/ el fill del forner que feia versos,/ més avall, cap a la mar, a València,/ en petjar la seu per la porta romànica dels lleidatans,/ jau March, l’Ausiàs que també en feia./ Tan sols tots dos jauen,/ doncs tots dos, per evocats viuen.
Albal l’Horta Sud. País Valencià.
