Cinquanta-set anys de la barrancada del cinquanta-set

14 octubre 2014 01:00h

Hui, catorze d'octubre, fa cinquanta-set anys de la riuada del cinquanta-set.

El meu paisà Francesc Martínez Sanchis, periodista i historiador, al seu llibre  Aigües de fang, riuades d'Albal i la Comarca de l'Horta (1867-1957), editat per perifèric edicions, en parla documentat admirablement. "Albal amb l'aigua al coll. La data negra del 14 d'Octubre. La riuada més devastadora, la més gran, aquella que forma part de la memòria de molts albalencs i albalenques del present, és la que tingué lloc el dia 14 d'octubre de 1957,...". Eixa riuada, deixà vuitanta-una persones ofegades a la ciutat de València, on aplegà l'aigua fins a cinc metres d'alçada.

Llavors, el que subscriu, fou un d'aquells dels quals la riuada forma part de l'ésser, un xiquet de huit anys, que ho recorda com si fos ara, que recorda la cara de mon pare atemorit, la de ma mare atemorida, la del veïnat atemorits, que posava l'orella davant les atemoridores notícies que ens aplegaven, aquelles que deien que el barranc de Beniparrell era vessat, el de Catarroja era vessat, el de Massanassa era vessat, les aigües dels quals eren fins a les amolades al nostre barri de La Florida, tot després de dos dies sencers, sense parar de ploure.

Amb el record d'aquells dies, modestament, amb permís, escric seguidament unes paraules en forma de poema:
 
Aigua roja. 
       
L'au fènix reneix de les cendres, l'home d'estes i del fang
                                                                                                                                               
Catorze d'octubre del cinquanta-set, 
núvols densos, cel plomís, 
aigua a cànters, barrancs plens,
aigua roja, camps lluents;
s'ofegaren homes, animals i béns.
Butxaques buides, somnis soterrats!.
Quan pararà, quan s'aclarirà?.
Hi ha fang fins a les celles, 
i en baixar l'aigua, a l'ànima pors i planys.
Com eixir d'aquesta?.
Evoqui eixos dies, recorro  els
carrers: "l'anden" d'Albal...
fins ací, a ca Escrivà, aplegaren les aigües!
des del terrat de ca "Rafel el moro"  
s'albirava que no hi havia horta,
del rajolar de Tiratara, al mig
del Benamà, sols l'eixia el fumeral,
amb una lluentor enrogida, tot era marjal.
On eren els regs, on eren els dacsars,
on era la terra, on era el camí de les Corregudes?.
Al Camí Nou, arrossegades per l'aigua,
canyes i mobles amb  matalàs enfangats.
 
A ca Roc, en la fàbrica de licors,
suraren botes, marraixes i tonells.
Al barri de la Florida amb l'aigua fins
les amolades, les vaqueries es quedaren
sense vaques vives.
A ca Galiana,  s'hi troba a un taulell,
el senyal de més d'un home d'alçada,
de l'arribada de la barrancada, llavors
al cotxe de línia, sols se li veia el capó.
Allí davant, a la font de Catarroja,
als ulls del pont, on vivia gent pobra
com les rates,  l'aigua roja s'endugué fins
i tot cap avall, allò que no hi havia.
Pel Camí Nou cap València, en filera, les dots
entarquimades de les cases, barrejades amb
llits i taules, eren a les voreres de la calçada.
A Massanassa l'aigua de fang, arrossegà 
les ribes del barranc envers l'Albufera.
Catorze d'octubre del cinquanta-set,
aigua a cànters barrancs plens,
aigua roja camps lluents,
s'ofegaren homes, animals i bens.
Com eixir d'aquesta?.
 

Albal, l’Horta Sud – País Valencià
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next