En un País, on un expresident de la Generalitat del PP, procedent de Motilla del Palancar, denunciat pel FROP, és imputat per un delicte d’apropiació indeguda, a causa d’un perjudici al Banc de València de 120 milions d’euros per operacions de dubtosa viabilitat econòmica, institució valenciana que junt a altres la deixaren en fallida. Altre ex, aquest de Cartagena, volia fer-se ric de la política i a fe que ho ha aconseguit. Un altre ex, del Cap i Casal el qual quan governava, homes en bigot es passejaven i romanien al Palau i conselleries, fent i desfent i el President li deia “amiguito del alma”; “te quiero un huevo”. Altre de Castelló de la Plana, al front ara de la Generalitat, nomenat a dit pel senyor Rajoy, a qui no li fa cas ningú, ni tan sols el qui el va nomenar, que necessita d’un coach, que essent contra les cordes, reacciona a l’estil dels bous al carrer, arremetent contra els ens estatuaris, titllant-los de catalanistes.
En un País on els governants d’abans i els d’ara, tots del mateix partit, una colla de malbaratadors de caixa única, que mantenen a les Corts del País Ricardo Costa, implicat en el cas Gürtel que s’encarrega dels assumptes econòmics com a portaveu del grup parlamentari. Un grup que unflats a l’estil Mussolini, se m’adrecen dient-me que som l’orgull d’Espanya, locomotora d’Europa, i aquesta espifiada, punta d’ariet de la recuperació econòmica, perdent-me el respecte, quan al mateix temps, des de Brussel·les, se’ls amenaça amb anul·lar 60 milions d’euros de fons rurals de l’any 2013, que el Consell no ha satisfet als nostres llauradors i ramaders. Un comportament, que hom, no ha aprés mai en la vida de ningú dels seus referents.
En un País, on els qui governen, deixen sota les potes dels cavalls allò més feble que hi pogués haver: l’aturat, el discapacitat, el desnonat, la gent sense recursos per a estudiar, la sanitat pública, l’educació pública, on s’ha establert un copagament per a tot allò que sobradament ja tenim pagat, com els medicaments, la justícia, a més per a l’ atenció sanitària de pobres desgraciats que han sobreviscut a una odissea, fugint de la misèria i la intolerància per tal de guanyar-se la vida i, que no disposen del servei, perquè els van llevar la cartilla sanitària.
En un País, on tot i que el decret del Consell que obligava al copagament als discapacitats majors és il·legal, aquests han d’anar altra vegada davant el jutge, per recuperar quatre milions quatre-cents mil euros, que els van fer desembutxacae, perquè el TSJCV no obligarà al Consell a tornar-los-els per les bones.
En un País, en el qual el 3 de juliol de 2006, data del terrible accident del metro, un testimoni inèdit d’un treballador FGV, que hi participava en la tasca per a extraure del túnel de l’accident el dos trens sinistrats, va oir el llavors conseller d’Infraestructures dir a dos directius de FGV, “Aquí no va a pasar nada, si nadie pierde los nervios”, testimoni que s’inclou al llibre Lluitant contra l’oblit, de Sembra Llibres, tot per no repetir els errors del Yak-42 i “passar pàgina ràpidament”, a fi de celebrar la visita del Papa ocorreguda cinc dies després. D’aquest assumpte no cal parlar de les gestions ignominioses de Cotino, ja que són conegudes per tots de sobra.
En un País, en el qual al mateix costat dels que ens governen, delegat del govern inclòs, l’alcaldessa del Cap i Casal inclosa, i el mateix president de la Generalitat inclòs i de tothom, el mateix dia de la celebració de l’entrada del Rei en Jaume, fundador de l’ara i sempre País a la ciutat de València, hi ha nazis energúmens, altres franquistes reconeguts, els quals feren burla d’un compatriota de tots, l’Agulló, que fou assassinat anys enrere mentre mostren que ací no som Europa. Vergonya, cavallers, vergonya.
En un País, en el qual hagué d’intervenir l’Estat per a aturar un espoli d’un barri humil i treballador com és el Cabanyal, tot i que hagués pogut estar altre barri qualsevol, en qualsevol lloc del País, perquè la saltadora de balconades a les festes, s’unflés com un titot per les braves.
En un País, on quan agafen a u, o a un col·lectiu per davant, el fan jas, i per contra, fan ric a un altre, o si ja ho fos, li donen diners sense fer res, cas de Calatrava a Castelló de la Plana, o de Ripollès també d’enllà. Essent el ric cada vegada més ric i el pobre cada vegada més pobre, ja que una quarta part dels compatriotes, són en exclusió social.
En un País, per acabar de moment, on el president de la Generalitat, duu endavant l’estratègia començada tancant Canal i Radio Nou ara farà un any, d’anar buidant els ens autonòmics, amb deslleialtat al mateix Estatut d’Autonomia, deixant de banda l’Acadèmia Valencia de la Llengua, el Consell Valencià de Cultura, i el mateix Déu nostre Senyor, tot perquè la primera, dins de les atribucions que l’Estatut li confereix, al diccionari recentment editat, diu que el valencià, ho diu molt clar, és una llengua comuna amb altres de l’estat espanyol i d’altres llocs, tot provat per estudis, amb raons científiques, a demés recolzada per l’Academia Española de la Lengua, al seu nou diccionari. I al CVC, perquè a demés de recolzar-ho, li diu a la Generalitat que no fa prou per l’ensenyament del valencià a les escoles, així com pel seu ús i divulgació per tot arreu de la Generalitat i del País.
En un País, on el president de la Generalitat, davant el paràgraf anterior, a la manera del bigoti i la veu aflautada, es trau de la màniga una llei, per a fer burla de l’Estatut de tots, amenaçant als dits ens estatuaris en llevar-los les subvencions, a cura d’un contuberni encapçalat per ells mateix, de raboses i rates penades secessionistes subvencionades, mai han deixat d’estar-ho, a la gràcia de bàrbars ignorants, que posaran el valencià, d’una forma estratosfèrica, mística en un pitxer sense aigua, dins d’una gàbia d’or i a un aparador que no ningú podrà tocar, quan l’idioma és per a usar-lo, el qual ni el volen dient que no val per a res, ni el parlen començant pel mateix President, ni l’aprenen ni deixen que l’aprenem, a l’ús de la consellera d’Educació, que retalla les línies, demanant permís i disculpes per usar-lo; els fills dels quals aprenen un sistema bilingüe compost d’espanyol i anglès, establert a l’imperi de ponent.
En un País, acabe per no vomitar, on quan me’n vaig fora o veig i llig notícies d’ell, em dóna sentiment. Malgrat tot, no ajoque el cap, perquè és el País on visc i vaig nàixer, és on van nàixer i jauen els meus, és on vull jaure quan tanque els ulls. Mantinc l’esperança que un dia no molt llunyà, veure’l lliure de les urpes dels llops que l’estenallen. Amén.
Albal, l’Horta Sud, València
