Aprofite esta data, perquè al voltant d’ella, s’acaba la verema de l’arròs, hui segat a màquina, recordant entranyablement els segadors d’abans, treballadors i conreadors d’ell, alguns dels quals van morir d’infecció pel popular “mal de la rata”, viver a les aigües estancades, científicament malaltia de Weil, pal·liada en gran mesura per la sortosa aplegada de penicil·lina, antibiòtics i vacuna. Així que, amb permís, aquí va el: SOLILOQUI
Gaudeix de vacances des de començar la tardor, fins ben entrada la primavera següent, és a dir, entre l’octubre i el maig de l’any vinent, -des de fa uns anys més llargues encara, degut als avanços de l’agricultura-, a un magatzem als voltants de la marjal de l’Albufera. La resta de l’any, he de treballar de valent, i s’espera de mi, que fos d’allò més productiu, responsabilitat de la qual no em puc restar, ni de la qual tampoc vull defugir, ja que hui mateix d’eixa productivitat, depenen encara moltes famílies al País, no cal dir a la resta del món, a més a més en aquest període vital, em va la raó d’ésser, l’existència.
Allí al magatzem, he estat testimoni al llarg dels anys de la destronada del vedat pels caçadors del llac, esdevinguda per Sant Martí al novembre, a la tardor, establerta de manera deliberada per al respecte a la naturalesa des de temps antics; de la pesca tradicional en xarxes, de la mà dels pescadors professionals, dret heretat de pares a fills, per concessió administrativa pretèrita no escrita, també pels aficionats en la modalitat de canya, aquests per a matar el cuc; ambdues modalitats malauradament, cal dir-ho, hui en dia de poca rendibilitat, perquè conforme va passant el temps, cada vegada escasseja més l’aigua i sa qualitat, comportant que les captures siguen minses, particularment d’anguiles, essencials per a un dels plats més suculents i apreciats d’aquesta terra, l’all i pebre.
També he estat testimoni del vol d’aus llogarenques, tan endèmiques com de migrada. La presència d’aquestes últimes, em grata de debò, en especial de l’aplegada i estança dels ànecs, però, tan sols per al gaudi dels ulls, perquè, quan em pose a engegar la temporada per produir, són enemics per naturalesa; també de les polles d’aigua, picotejadores incessants de qualsevulla cosa; encara bo, que nosaltres som milions i milions, sinó enllà veges tu on seriem, tot i que els principals beneficiats del romanent, són per aquest ordre, llauradors, comerciants, consumidors, i lògicament també nosaltres.
De l’espectacle visual dels ànecs, gaudeix particularment del coll verd, príncep de totes les aus pel vol que ofereix, així com de la trencada de closca de sa niuada, del naixement de les pollades, abans dels festejos amb les pertinents parades nupcials de pares i mares. Tot plegat em reconforta badant a cor que vull.
Sóc testimoni així mateix, d’enormes i importants tempestes que a la marjal hi ha lloc, tan de vent com d’inundacions per riuades i barrancades, unes fan impossible la navegació dels barquets tradicionals, les altres, han estat essencials per a mantenir l’hàbitat que ha anat assolint-se des de l’època de la caverna, ja que s’arrosseguen fins ací, terres productives que a aquests indrets s’acaben d’adobar.
Així mateix, sóc testimoni directe de l’anar i vindre de l’amo del local, un llaurador d’Albal, que a més de conrear les terres de la seua propietat, arrodoneix el jornal treballant per compte d’altres, de llogat. Una activitat que se n’ocupa de tant en tant, és aquella que m’empolvora, perquè sembla témer que m’empeste d’arna; altra que té a cura, és aquella ocasional en què distribueix pels racons verí mata-rates, perquè com se sap la marjal és un dels hàbitats predilectes del rosegador, on ha ratat i rata el cereal especialment; tot ho pense, ha de ser, per mantenir-me en condicions de condir, a la fi de no llançar-me a perdre i d’ésser productiu, com deia en començar aquest romanç.
Hi disposa el d’Albal per al treball, de tot un ventall d’eines i ferramentes, des de la l’antiga lligona, falç de desbarbar, passant pel tractor i cavadora, fins acabar en una màquina enorme de segar i batre tota classe de cereals, a la qual li dedica molta cura i es passa hores i hores condicionant-la. És a dir, el més del més dels avanços en la matèria. Jo mateix he estat provador de l’eficàcia de l’artefacte, així que comprenc i done per justificats els esforços que hi realitza per a tenir-la en bon ús.
Cal dir també, que hi manté les tradicions, ja que a banda de disposar de barquet amb vela llatina i motor, també és aficionat a la cacera i pesquera; però, sobretot a cuinar i menjar els famosos plats de cullera del País, l’all i pebre, l’arròs caldós de fesols i naps i la paella. Ell i els amics, que sovint hi romanen per ací, malgrat de gaudir de ventres fins a terra, s’empren de valent en aquestes pràctiques gastronòmiques.
Un dia, un rat vell com la tos, encara més saberut que els d’albelló, al qual les raticides tan sols li enllaçaven la cua per a fer-li festa, se m’adreça raonador i xerraire com altres vegades, fent de punxa mostrant la poca cosa que em considere. A dir veritat, ni raonador ni xerraire, ni molt menys bufaner no ho sóc, en quant a considerar-me i fer-me ufanós, com si en mi no hi anés la cosa, sempre m’he conformat en anar passant el torn. Insisteix el rat, que donat el bé que la meua espècie ha fet i fa a la humanitat, hauria de considerar-ho i fer-me’n de valdre. El plantejament em fa cavil·lar, retrac de la memòria un reguitzell de benifets, adreçats a un sense final d’éssers vius.
La primera de les raons que em ve al cap, és aquesta: ¿Què seria del d’Albal i de les bacanals que munta amb els seus amics de tant en tant al magatzem, on els ventres farcits encara ho són més aplegant alguns fins a terra? No, ni molt menys, no me n’he fet una de líquid destil·lat, és que ben mirat, no m’havia parat a pensar en aquest tipus de coses. El d’Albal hauria d’adonar-se’n i repartir amb mi, els arrumacs que li dispensa al gos.
Què dir de la destil·lació a la recerca de la meua essència per a fer licors esperitosos, aquí a aquesta terra no hi ha el costum, però sí a altres parts del món, essent remei de nombroses penes de l’ànima, de la butxaca i de la gola.
Encara més, i bullida amb aigua la meua matèria, d’on es trau un caldo espessit i bo, nodridor de mares alletant i nadons, a més de remeiar ventres desbaratats?.
Altres raons no les expose, no hi posaré més èmfasi i perdrem, que deia l’Estellés de Burjassot, perquè un seguici donaria voltes i voltes en processó per l’orbe i no s’acabarien.
Dir per a rematar, que no a soles al País, sinó a la resta del món, sóc imprescindible per a cuinar el més famós plat que hi haja hagut i potser hi haja. La paella. Aquí queda això.
Albal, l’Horta Sud País Valencià.
