Els saberuts ens han transmés que el destí se’l llaura un, dia per dia, amb les seues decisions. Sota aquest lema, si hom no ho remeia, dic hom i dic tots, el Xúquer d’hores d’ara camina pel mateix camí que va fer el Túria, i desembocarà aigües pestilents a qualsevol assut a quilòmetres de la mar, destí immerescut per aquell riu mare. Conseqüentment , allò de la cançoneta popular de “a la vora del riu mare m’he deixat les espardenyes…” no ho serà, ja que el Xúquer, últim riu del País que du aigua fins la mar, dins de ben poc ho afirme, no en durà i deixarà de ser riu mare.

El cas del Xúquer, potser com molts altres de la nostra terra, és un cas sagnant, ja que ben prompte, com en altres, el soterrarem. Al seu soterrar fins i tot, paradoxalment, darrere del taüt, hi haurà presidint el dol, cínicament, els mateixos que han contribuït a la mort anunciada, és a dir, aquells que ens governen ara mateix, rapinyaires de camisa blanca i corbata, que hauran fet que s’haja cedit el seu cabdal als seus amics i amigues d’Alacant i a la Manxa sobreexplotada, en base de promeses amb fum, sense substanciar-se, adreçades als regants i usuaris d’aquestes comarques, uns badocs que s’ho creuen tot i els ho hauran permés.

Sabem, i Xúquer Viu ho ha denunciat, que a Alacant no tan sols volen l’aigua de l’assut de la Marquesa, sinó debades la del pantà d’Alarcón, per molt que la Unió Sindical d’Usuaris del Xúquer, que ha donat el vistiplau perquè així fos, trencant la mesa parada junt Xúquer Viu, encara que diguen que del pantà se’n serviran sols transitòriament, afirmació que no se la creu ningú, un precedent providencial el qual faran servir les gavines per els propòsits esmentats.

A algunes cases familiars, si no són les nostres pròpies, rauen encara al calaix de les coses preuades, aquelles que sense preu han contribuït a fer la nostra més elemental pàtria; coses assolides amb sang, suor i llàgrimes, algun rebut-justificant pel pagament de la contribució a les despeses, construcció i dret de reg d’aigües del Xúquer, emmagatzemades al pantà d’Alarcón. Davant això, els de la camisa blanca i corbata, aquells que amb colzades s’hauran encabit a presidir el dol pel riu, les aigües del qual hauran cedit a gent aliena d’ell per fer negoci a costa de la nostra set com deia abans, hauran agafat aigües netes de la capçalera, al pantà, quan ací ens en manca.

Per comprovar la mancança, tan sols ens hi hem d’adreçar a l’assut de la Marquesa, on queda més de mig metre perquè l’aigua aplegue al ras del paretó, o si de cas anar també a la séquia de la Ratlla entre Silla i Sollana, al Romaní, on els pescadors tradicionals han d’anar a calar la xarxa caminant pel marge, perquè amb el barquet no es pot anar, per l’esmentada manca d’aigua.

Cal dir que un servidor fou un dels més de cinc-cents assistents al sopar de Xúquer Viu d’enguany al juliol al poble de l’Alcúdia, on vam ser testimonis del guardó “Aigua clara” lliurat a l’esmentada Unió Sindical d’Usuaris del Xúquer, recollit pel president de la junta de regants de Sueca Jose Pascual Fortea, per la seua defensa aferrissada de les aigües del riu, i ens parlà de les intencions del Consell de beneficiar altres interessos, guardó que la junta d’usuaris hauria de mirar-se’l novament, abans que Xúquer Viu els el reclame amb tota justícia, per tot just el contrari, perquè han deixat palesa la possibilitat, el precedent de prendre-les del mateix pantà.

Els que ens governen, per defensar la seua postura, munten tot un seguici de fal·làcies, com per exemple aquella en la qual el regidor de l’ajuntament de València ciutat, Vicente Aleixandre, acusa l’oposició d’alarmisme, davant la denúncia que l’Albufera es mor perquè li falta més de mig metre d’aigua per mantenir l’alçària ecològica, manifestant amb la vehemència d’un hooligan, que les peticions “possibles” per remeiar-ho estan formulades, tot sense aclarir-les ni formular-ne altres com alternativa, una alternativa de trellat.

D’altra banda, el Secretari Autonòmic d’Agricultura i Aigua, Alfredo González Prieto, ratifica amb més barra que rostre, que des d’Alarcón el cost de l’aigua cap Alacant serà de zero, mentre que des de l’assut de la Marquesa calen 60 milions d’euros per una potabilitzadora, tot sense demanar-li-sels als coreligionaris de Madrid que no amollen ni un cèntim per infraestructures en aquesta agenollada autonomia. A més González rebutja demostrant la infidelitat institucional cap el govern central, perquè abans manava Zapatero, i ara els seus amics, que utilitzant les dessaladores el cost de l’aigua seria desproporcionat, on han balafiat milers de milions a tort i a dretes.

Recordar una vegada més que han estat 600 milions d’euros els que les gavines sabotegen. Mostra també la barra de la qual disposa en dir, basant-se en un informe recent, que es trau de la màniga, que un especialista sense nomenar el nom, diu que hi ha reserves d’aigua bastants al Xúquer. Què li diguem falsari, potser fos un eufemisme, i haja d’anar al diccionari per cercar un qualificatiu més adient.

Encara més, obvia González fins i tot, que el Pla hidrològic de la conca del Xúquer, que ha aprovat el govern central del Partit Popular, un pla que tolera la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental de la senyora de Cospedal, Ave Maria Puríssima, aprovat d’esquenes a la societat, que no acompleix el mínim sentit comú, ni tampoc la Directiva Europea, per la qual cosa ha estat denunciat davant la Comissió Europea, ja que condemna l’Albufera a la desaparició per manca de cabdals, com denúncia i manifesta en un article recentment publicat Enrique Lapuente al diari Levante EMV. Diu Lapuente que no es tracta d’un problema que tinga a veure en la insolidaritat entre territoris, ni de lluites entre germans del nostre territori, ni llauradors regants, és un problema de trellat, de personatges que no volen acceptar, per raons evidents, que al riu Xúquer i a l’Albufera no els en resta gens ni miqueta d’aigua.

A bon segur que els qui ens governen, a iniciativa de la Conselleria de Governació, al capdavant Santamaria i la seua colla d’assessors, no proposaran incloure el Xúquer cadavèric a la llei de senyes d’identitat.

Com que mitjançant la raó aquest personal no ha de poder ser convençut, caldrà que la junta d’usuaris del Xúquer, el Xúquer Viu, i tots plegats, els fem front dient-los no, i a la primera vinent fer-los fora.

Albal, Horta Sud, lloc on s’ajunten de termini la séquia reial i la séquia de Favara, formant-ne una envers l’Albufera amb set.


Albal, l’Horta Sud – País Valencià

Comparteix

Icona de pantalla completa