El valencià, al servei de ponent?

8 gener 2015 01:00h
Jorge Bellver, exponent paradigmàtic de la coentor.
No descobrisc la fabricació del sabó moll en dir que el secessionisme lingüístic envers el valencià forma part essencial de les gavines del País, a més d’usar la llengua pròpia com estratagema política per tal de subordinar-la, per si no ho fóra prou, als desitjos de ponent. Per aconseguir el propòsit de separar-la de les seues arrels, la deixaran el més aviat possible a cura de rates penades, mitjançant la Llei de Senyes d’Identitat, que han eixit expressament del Consell vers les Corts.
 
Em ve a la memòria que Jorge Bellver, exponent paradigmàtic de la coentor, doncs Ricardo Costa que venia sent-ho ha dimitit de diputat, va llançar la primera carcassa albiradora del que farien, dient-nos que el valencià venia de l’ibèric. L’ibèric, com sabem, restades honrosíssimes excepcions, és perquè amb un ganivet allargassat i de fil prim, tallar el cuixot a capes ben fines; amb eixe estat trobat, un mer dialecte del castellà sumis i sotmés, el PPCV el farà servir en safata, al mode del cap de Joan el Baptista, presentat per Maria José Català, consellera d’Educació, vestida de Salomé, quan s’adrecen ací els del Consell de Castella, i els conviden als àpats de l’Umbracle. Llavors, els de dins del recinte estant, indecentment es riuran, nosaltres fora, a la tanca corpresos, serem plorant.

Maria José Català, cal rememorar, l’estiu passat s’ufanejava com a primer pas seriós de l’estratagema, d’haver-se carregat d’un cop sec de dalla la immersió lingüística per ser, senzillament per això, el model de Catalunya. El fet, l’avís per navegants, fou aclarit i divulgat per “Las Provincias”, el diari que més mal li ha causat al valencià, fins i tot a contracorrent de les opinions del seu primer director Teodor Llorente Olivares. Després, infamement, despatxà el més gran poeta valencià des de l’Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, sols perquè feia versos en valencià i no pensava com ells. De sobres sabem, perquè ha quedat palès i demostrat, que la immersió ha estat un model d’excel·lència per l’aprenentatge de la llengua nostra a les escoles.

Convé recordar-se’n també que la senyora Català, amb les retallades ordenades a les línies en valencià, ha deixat sense poder estudiar l’idioma del País a més de catorze mil xiquets que el volen estudiar i no poden. Això sí, per quatre xiquets al col·legi Cremona, en castellà munta una línia. L’acció ha de ser, sense dubte, perquè els de ponent, benvolents, li passen la mà per l’esquena. Aquestes decisions són conseqüents de l’aplicació de la Lomqe, la qual llei la senyora Català s’ha donat vent en fer-la marxar per les braves, que ha estat altre cop considerable a l’idioma propi del País. La senyora Català, com sabem, de la mateixa manera que l’Ajuntament de Gandia, demanà perdó per usar-lo.

Però, com que no hi ha dos malifetes sense tres, i aquesta és la penúltima si no ho remeiem, la Llei de Senyes d’Identitat que el PPCV, farcit de rates penades, es trau de la màniga, perquè no li agrada el que diuen i fan tots aquells que saben del valencià, com per exemple el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les Universitats Valencianes i els romanístics estatals i internacionals, els professors i mestres, i el mateix Déu Nostre Senyor, i fins i tot, la meua gata que en sap més que totes les gavines juntes, i assessors toca collons inclosos.

Per dur a terme el despropòsit de la llei, el diari Las Provincias, òrgan “oficiós” del Consell, del PPCV, i de les rates penades, dins de ben poc si no ho remeiem òrgan “oficial” de la Generalitat, aquell que va encetar la “batalla de València”, recull algunes de les propostes de la Llei de Senyes respecte el valencià. Una d’aquestes és eixa per la qual li donaran a Lo Rat Penat facultat per atorgar títols, reconeixent intrínsecament les Normes del Puig, a més a més, serà una mena de posar en vàlua la defensa de la identitat valenciana que realitza la Real Acadèmia de Cultura Valenciana RACV. Al mateix temps, la llei inclourà retirar les subvencions a aquelles institucions que no respecten les esmentades senyes.

Com que l’AVL, al diccionari normatiu, defensa la unitat de la llengua, li tancaran l’aixeta dels diners condemnant-la a la inoperància, tot i que és un ens estatutari i no la podran tancar, però per inanició serà assecada. A les Universitats que són les que vénen atorgant els títols de valencià, se suposa que també, però ja veurem del que són capaços i com queden. Potser els remeten tantes rates penades inquisidores “Torquemada” com departaments de filologia valenciana hi hagen.

Així que amigues i amics, heus ací resumides les tres normes bàsiques botifleres en les quals es fonamentarà la defensa aferrissada del valencià com llengua diferenciada de l’arrel catalana, la primera l’esmentada oficialitat als títols de valencià lliurats per Lo Rat Penat, la segona el protagonisme quasi hegemònic de la “Real Academia de Cultura Valenciana” RACV, dins l’observatori inquisidor que la Llei preveu, i la tercera donar-li rang legal a les Normes del Puig, és a dir, al conjunt normatiu elaborat per la RACV. Com diu la dita: “Què t’ha paregut, caragol menut?”.

Acabe l’article perquè em dóna ois. Ho faré amb una pregaria, mes que fos cívica.

Atarantat per la pudor de vint anys despòtics i malvats, ja va sent hora que fem agafar-se de les ales a les rapinyaires gavines, i amb el rumb més ignorat de les autopistes del cel, que es diuen ara, se’n vagen totes plegades a molades, a pastar fang, o si de cas a alguna altra cosa més forta. Amén.


Albal, l’Horta Sud – País Valencià

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next