Ve a compte, perquè els qui han disposat del privilegi de servir aquest País al llarg dels vint anys darrers, han deixat en evidència aquesta autonomia convertint-la en reduïda, en espifiada, en avortada, en fallada, en marrada, en desencertada, en planxada, en servil, en sotmesa, en transigida, en esclavitzada, en dominada, en senyorejada, en fallida, resumidament en un Sant Llàtzer, i a la majoria dels valencians de bé, absolutament estupefactes i fastiguejats. Però, malgrat tot, encara sortosament tots vius. Hom compren donada la naturalesa dels ofensors, que vulguen acabar en nosaltres com a poble, però han de comprendre, que no els ho anem a posar fàcil. Hi ha de vores fins on aguantem les persones!.
Amb en eixa targeta de visita plena de malifetes, la més important de totes, per essencial, ha estat haver contribuït, necessàriament, a instal·lar un règim d’immoralitat que els ha mantingut fins ara al poder, pretenent mantenir-se. Les gavines, aus rapinyaires i omnívores, entre les quals no hi ha cap al mode de l’Arcàngel Sant Miquel, sinó més aviat al del dimoni emplomat i negre com la sutja sota el seu peu, al punt de ser allancejat amollant sofre, en lloc de fer una confessió general, ecumènica, volen confondre’ns i dur-nos al terreny erm del desert, per temptar-nos amb intencions paranyeres plenes d’artificis, maquillades i disfressades de bones intencions, amb el propòsit de preservar les canongies. Vaja per davant que a falta d’arguments sòlids, sempre utilitzen la por, el tripartit antisistema o qualsevol altra cosa estrafolària i, per damunt de tot, el catalanisme.
Així que traient el pic i la pala soterren martingales i corrupteles, tancaments dels mitjans de comunicació, el finançament just, les inversions estatals en infraestructures i els incompliments del corredor mediterrani, els acarnissaments en els més febles, en alguns casos desnonant-los, els impagaments als dependents, les retallades a l’educació pública, a la sanitat pública amb “urgències” de set hores, sales tancades i manca de personal, els atacs al valencià, al medi ambient volent deixar sense l’aigua que els peixos estimen l’Albufera i el Xúquer, les costeres de serra cremades i pelades, les edificacions fent ombra a la mar salada, algunes penjades dels penya-segats al mode d’aparadors, els tractaments de la biomassa fent pudor als veïns residencials, el reciclatge de fem a l’estil del meló d’alger, el qual per on passa “mulla”.
I davant tot açò que fa “el feble”?, començar l’any dient que “Don Tancredo” ho arreglarà tot, soterrant les reivindicacions i presumint de regeneració política davant un seguici de judicis que s’albiren per enguany, prometen setanta-cinc mil llocs nous de treball d’una hora al més, perquè no compten com aturats. I el que és encara tant greu com l’esmentat, l’avantposar l’interés en ser nomenat candidat a President d’aquesta autonomia, per davant de servir-nos, que és just allò que anomenava el Rei recentment al discurs de la Pasqua Militar. Ara que com el Rei quan parla, ho fa pel benefici general, igual “el feble” ho ha reinterpretat i no és tan greu, perquè creu que nosaltres som perifèria.
Així que més val que acabe, ho faré amb altra de les meus pregàries cíviques, que de bestreta, vos pregue perdoneu la insistència.
Aleshores, tot açò volem redreçar-ho?. En aquest cas, com més aviat ho fem, més aviat farem pàtria.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
