La pèrdua de la batalla, hi resultà com sabem, un fet decisiu per a la ocupació i conquesta del Regne de Valencià per les tropes del Borbó Felip V, ignominiós per a nosaltres, qui en lloc d’anomenar un virrei, designè tot seguit, comandant general del Regne el Duc de Berwick. Aquest, a la vegada, delegà funcions en el cruel piròman de Xàtiva, D’Asfeld, carnisser on els hi hagueren, estalviant-se el jurament dels Furs, i establint una dictadura militar. Nomenà també el Marqués de Castelar, al front de les finances, per damunt del Mestre Racional i el Batle General, decretant aquell de seguida impostos i exaccions exagerades. La conjunció de les dues decisions, la militar i l’econòmica refermaren, recalçant l’esmentat caràcter colonial assegurant-lo.
Han passat, des de llavors, molts anys i també moltes coses, però, hi ha una primordial, que a hores d’ara no s’ha mogut des d’aleshores, ben a pesar dels esforços de milers i milers de patriotes valencians d’abans i d’hora: seguim essent una colònia, i el que és pitjor, amb tèbies piulades en contra, consentir-ho.
El fet que a hores d’ara estem formant part d’un “Estat Autonòmic”, com a conseqüència d’una aixecada de la bota que pressiona el nostre pit, la qual a penes ens deixa respirar, és absolutament insuficient, perquè estem amb els nostres drets conculcats, i els fets ho corroboren, tot i que tant la Constitució com l’Estatut, formalment ens els reconeguen. Enllà veurem fins a quan, si els que governen aquesta marrada autonomia, segueixen governant-la i botiflerament comportant-se.
A ninguna ànima crítica del País, li se n’esmunyirà el fet, que en el seu comportament de lacais, mai tindrem a l’abast una mena d’independència econòmica, perquè no reivindiquen com cal, un finançament adient per a cobrir les nostres necessitats bàsiques, que ens done pas a altre tipus de llibertats. Potser per això mateix ni la reivindiquen, a pesar de ser de justícia, i per tant no se’ns concedeix.
El finançament insuficient dóna peu perquè cada any que passa, ens resten més de mil milions d’euros, que tot plegat fan que a hores d’ara hi haja un deute històric de quinze mil milions d’euros, que causen una educació amb xiquets en barracons, aules abarrotades, i abandó escolar dels més alts de l’Estat, a més d’una sanitat amb plantes tancades, mancada de llits, i una dependència amb retallades en les avaluacions i retard en la cobrança, que fan insuportable la vida de dependents i familiars.
Formalment també està establert en l’Estatut el nostre dret a utilitzar la llengua pròpia, però a nosaltres, els que manen, per damunt de tots els funcionaris de l’Estat, Delegat del Govern inclòs, ens diuen de vegades i moltes, allò de “a mí hàbleme en cristiano”, o entrebancant-nos i fent-nos perdre temps, dret i paciència, quan no acusant-nos de desobediència, perquè diuen que no ens entenen, no disposant de “traductors” quan els requerim. Es comprén així millor, els braços caiguts en remeiar-ho dels botiflers, -alguns dels quals, prou, ni el parlen, ni volen i demanen perdó per parlar-lo-, davant aquestes descreences que consenten. No fan res per tant, absolutament res, per a reivindicar-ho revertint el mèrit d’entendre’l o parlar-lo per l’obligació d’atendre, acabant d’una vegada per totes, amb les nombroses atropellades a la llengua i al poble valencià.
A aquests atacs a la llengua s’han d’afegir els de la mateixa Generalitat, Consell i Conselleria d’Educació, els quals tanquen aules en valencià i implanten de pressa i corrents la Lomce de Wert, per a donar satisfacció al Govern Central, i apliquen el decret del trilingüisme, que resta hores d’ensenyament en la nostra llegua, en favor del castellà, l’idioma fort del sistema, la influència del qual és cada vegada més asfixiant per l’aclaparadora presència.
Per acabar-ho d’arrodonir, amb l’única finalitat de fomentar la divisió dels valencians que afavoreix els enemics de la llengua, el Consell es trau de la màniga una llei de símbols, on es barreja valencià i bous al carrer i tradicions religioses, entre d’altres, establint un observatori de seguiment i posant al front a rates penades inquisidores secessionistes, que mantindran a ratlla ens Estatuaris com L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura, si no acompleixen el que dictamina, restant-los diners per a desenvolupar les funcions per Les Corts Valencianes encomanades.
Així que, tot plegat, al meu parer, sense cap mena de dubte, puc dir que des de 1707, sembla que no hagen passat els anys, perquè la submissió que fan servir governants i seguidors de totes les èpoques, consentint-los-ho no ens han deixat créixer com a poble.
Per a mantindre viu l’esperit d’abans d’Almansa, on érem un Estat Confederat dins de la Corona d’Aragó, amb lleis i idioma propi, ens cal ser crítics, unitaris, resolutius i conseqüents el pròxim 24M, i en totes les votades que hi hagen.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
