Diari La Veu del País Valencià
Maria José Català, morir matant
La fórmula triada per la consellera d’Educació Maria José Català, d’acomiadar-se a l’eixir-se’n del Consell, morint matant, és al meu parer la menys edificant de totes aquelles que hi havien, perquè, què millor que fer-ho d’una mena menys prosaica i de seny, com demanar perdó per exemple, pels pecats comesos en l’exercici de les funcions encomanades, les quals n’han estat ben farcides per nombrosos i ben grossos.

La fórmula no seria gens ni miqueta aliena a les seues creences, ja que la senyora Català, amb perdó, d’extracte democratacristià, com el del seu mentor polític Cotino, on la confessió ecumènica forma part intrínseca del credo. Però, és curiós paradoxalment, que no l’usa, tot i que la consellera l’haja emprat per a assumptes menys transcendents, recordant i significant, aquell episodi de clemència a l’acte de proclamació de candidats del seu partit, per al càrrec d’alcalde a les votades municipals al País de l’any 2011, davant un auditori nombrós, vessant el recinte, compost de gavines llogarenques, en el qual demanava perdó per si al seu discurs, en castellà, li s’escapava el defecte confessat aleshores de parlar el valencià.

Aquesta mostra fefaent d’autoodi, una més, la recalça la recent decisió del Tribunal Superior de Justícia de declarar anul·lada una ordre de febrer de l’any 2014 de la Conselleria d’Educació, per la reconversió a castellà d’una unitat educativa en valencià, al col·legi Pare Català de la ciutat de València a meitat de curs. Atac amb tota regla a l’ensenyament en la nostra llengua a les escoles, conculcant l’Article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia, el qual diu que s’ha de garantir l’ensenyament en valencià a totes les famílies que opten per ella. El secretari autonòmic de llavors, Rafael Carbonell, amb el vist i plau de la senyora Català, amb perdó, es passaren la llei pel folre beneficiant l’altra llengua oficial, el castellà, que no ho necessita.

Prova d’allò esmentat, de morir matant de la consellera Català, amb perdó, una retallada d’última hora, segons denuncia el col·lectiu de professors de valencià d’EOI (Escola Oficial d’idiomes) als quals han remés recentment una ordre per correu electrònic, en la qual demana que no s’oferisquen grups de valencià en els que hi haja un nombre baix d’alumnat, significant que allò que no s’ajustés a dita ordre, seria esmenat pel Servei de Planificació Educativa. Allò d’estrany de l’ordre que més crida l’atenció, és el fet que fos l’ensenyament en valencià el perjudicat, perquè no afecta la resta d’idiomes del sistema. És a dir, a les EOI es pot estudiar anglès, alemany, xinés, àrab, etc, però el valencià, l’altre idioma oficial, es redueix al mínim, romanent en el millor dels casos, d’una mena testimonial i anecdòtica.

Arrodoneix l’assumpte la Conselleria d’Educació, segons denuncia El Tempir, que dóna suport al comunicat dels professors de valencià a les EOI, que priven del dret a aprendre valencià els alumnes de l’Escola Oficial d’Idiomes d’Oriola, de tot el Baix Segura, de totes les comarques on volen estudiar-lo, on la política lingüística del Consell durant aquests vint anys nefastos, ha estat de total abandó per deixament de funcions, de manca de promoció social, de divulgació i utilitat laboral del valencià, on s’ha privat indiscriminadament del dret d’igualtat del coneixement i ensenyament en la nostra llengua, contribuint a engrandir la manca de cohesió social de les comarques valencianes i a la igualtat d’oportunitats.

Així que, a la consellera Català, amb perdó,: adéu, adéu senyora i au, que li vaja la vida lleugera, encara que ha deixat vostè ratlles fetes per les quals hauria de menar perdó, segurament ha estat induïda, però, sense cap mena de dubte, també convençuda, mostrant el que han volgut fer del valencià, un idioma rematadament feble al punt de somort i sotmès, amb entrebancs de tot tipus, com el tancament de RTVV, baixa utilització als estaments de la Generalitat, pals a la matriculació d’alumnes de qualsevol nivell educatiu, lleis favorables al secessionisme, defensant aferrissadament la seua procedència ibera, així com un reguitzell de despropòsit i d’ultratges, per les quals coses, com deia abans, hauria de demanar perdó, i encara que no ho faça, totes aquestes malifetes, les redreçarem aquells que se l’estimen usant-lo i no demanem perdó per fer-ho.


Albal, l’Horta Sud – País Valencià

Comparteix

Icona de pantalla completa