Shakespeare en valencià

29 octubre 2015 01:00h
Convidat per Antoni Muñoz, un d’eixos amics des de la infantesa, dels quals dic que ho són, i ells també volen ser-ho, assistí diumenge passat, com altres vegades per a veure’ls, a una funció teatral en el poble de Polinyà de Xúquer on ell resideix.  Hi participava l’Antoni com a actor aficionat, membre i alumne de l’escola d’interpretació del poble, d’on també són altres companys, així com de Llaurí i d’Alzira, en la representació en valencià, de l’obra Molt soroll per no res, de William Shakespeare, readaptada pel mestre del col·lectiu, l’alzireny Miquel Viñoles junt a la també mestra, la riberenca Isabel Martí. El local, ben adient: “Centre Cultural Ausiàs March” del poble de la Ribera Baixa.

L’obra com se sap, en anglès Much adoe about nothing i en castellà Mucho ruido y pocas nueces, és una tragicomèdia d’enrenou i caòtica, que Shakespeare va compondre a les acaballes del segle XVI. D’arrels en el poeta llatí Terenci del segle II, la influència del qual és deixada palesa en la infàmia muntada per en Joan -germà bord d'en Pere, príncep d'Aragó-, un personatge clau de la mateixa, rancuniós i despitat,  contra Hero, protagonista principal, compromesa en matrimoni amb  Claudi, del qual vol venjar-se per motius de gelosia. No obstant això, els esdeveniments de contubernis i maquinacions, al voltant de les parelles centrals de l’obra, esguitades de malentesos i entrebancs, on són ben notori els efectes dolents i perversos de la traïdoria, són fruit exclusiu de Shakespeare, el qual basteix i nodreix els personatges d’una extraordinària humanitat. 

L’obra duu encabides, com també, potser sabeu, dues parts paral·leles de concordança perfectes, d’una banda l’afer d’amor entre Claudio i Hero, raspant la tragèdia, on l’autor utilitza un llenguatge culte. Finalment l’assumpte es redreça, gràcies a un agutzil, que l’alzireny Viñoles substitueix per una majordoma, -personatge clau perquè tot hi resulte bé-, del príncep d’Aragó, que aconsella sàviament, donar per morta la protagonista Hero, sense estar-ho, perquè els morts tothom els lloa. D’altra banda, una  història d’amor en clau de rivalitat, entre Beatriu i Benedicte, tot perquè aquest, des del primer moment, es mostra desdenyós vers les dones i l’amor, on l’autor li dóna a l’afer un caire alegre i divertit,   emprant un llenguatge més col·loquial. La rivalitat d’aquesta parella anirà transformant-se’n en amor a mesura que els esdeveniments van succeint-s’hi. Cal dir,  que tant el llenguatge culte com el col·loquial emprats, al meu entendre, d’excel·lent i comprensible qualitat.
 
Miquel Viñoles fa una readaptació de l’obra de l’adaptació d’Oriol Tarrasón i Annabel Castan, perquè l’original de Shakespeare té una durada de tres hores,  l’adaptada és per a vint-i-un personatges, i ell n’hi disposa tan sols de nou. Viñoles i Marí fan un muntatge senzill i savi  omplint l’escenari de tires de teles penjades de caiguda vertical, i res més, on per les escletxes deixades, d’una amplitud convenient, entren i ixen els actors i actrius, en consonància amb el viu ritme que imposa la readaptació, d’una durada de no aplega a una hora. Viñoles i Martí tenen el seny també, que en el temps esmentat, està condensada l’essència de l’obra.

Cal fer una menció a banda dels personatges, així com dels magnífics actors i actrius –aficionats- que hi intervenen, significant que l’autor situa les trames en la cort del Príncep d’Aragó en Pere, a Messina, representat per Pep Colomer. Leonato, governador de Messina i pare d’Hero, per Antoni Muñoz. Hero la donzella compromesa, per Anna Aparici. Beatriu, neboda de Leonato, Anabela Huget. Benedicte, cavaller de la cort per Fernando Martin. Antonia, també neboda de Leonato, per Encarna Moreno. En Joan, el bastard, per Mario Cortés. Claudi, cavaller del príncep d’Aragó i nuvi compromès amb Hero, per Borja Requeni, i  Ursula, majordoma de Leonato, per Pilar Martínez.        
      
En acabar l’obra, inflat de goig i admiració per la representació, com la unanimitat de la audiència que va ovacionar entusiàsticament, despullat i buit de qualsevol vanitat, estat ideal per anar al cel, felicití l’amic, així com tants companys d’ell que hi vaig poder. 
 
D’entre el públic que pul·lulava, em sobtaren dos personatges, pels trets que semblaven d’un anacronisme subtil, els quals saludaven també els que van intenrvindre. L’un de tarannà burgés,  renaixentista-barroc, d’alçària mitjana, ulls rodons, menuts i bruns, de mirada viva i curiosa, ample front, cabell negre fosc, llarg, barba redona de patilla a patilla, bigot separat enroscat a les puntes, on hi ressaltava el coll de la camisa, ben ample i blanc com el gesmil, i de caire anglo-saxó.  L’altre més antic encara, de caire medieval, port aristocràtic, adust enemic de les banalitats, mirada de sobre el muscle, ara este, ara l’altre, cabell i barba castany clar, rissats i llargs, a qui acompanyava una jove rossa deliciosa, a la qual “l’aristòcrata”, potser, gairebé doblara en anys,  no aturant-se’n de fer-li xanxa.

Sospesant el que veia,  vaig pensar:  “Quina llàstima que la Punset, no estigués llavors ací!!!” Però, tot seguit afirmí: “a quin sant!, la Punset de segur, serà vinent de Nova York o de Londres”, autèntiques capitals globals del shopping, o tal vegada acabant-se de conjuminar amb els naranjitos correligionaris, per tal d’arramblar en la llengua dels valencians a les escoles.  

Ja vegeu,  un autèntic i irredempt rancorós, com el meu homònim,  l’en Joan de l’obra. Què hi faré?. De tota manera, no cap ésser viu de davall de la capa del cel, em restarà el gaudiment i l’orgull desproveït de malícia, que m’ha provocat la funció. Em console dient, que potser, no ho sé, em feren així. 


Albal, l’Horta Sud – País Valencià

El grup de teatre de Polinyà, per a qui el vulga gaudir, representarà l'obra el pròxim 19 de desembre al poble d'Albalat de la Ribera.
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next