Si a aquestes maneres de fer, n’afegim el servilisme ignominiós en un altíssim grau, el resultat és d’un descrèdit total, pesant com una llosa a l’hora de negociar amb qualsevol, el qual hem heretat a les passades votades del maig, donant peu a què el govern central, ens força menysprea prenent-nos pel xiulet del sereno, negant-nos allò que és nostre, un just finançament i inversions en justícia i consonància, al menys arran de la mitjana de les autonomies de l’estat. Aquells votants del País, els quals han contribuït a l’estat actual de les coses, haurien de mirar-se-ho ben bé, les pròximes votades del 20D, i d’una vegada per totes deixar-los a la dula o a pastar fang.
Davant de tot açò, els governs del PPCV blasmaven exigint-lo, desacreditats com eren, passejant-se’n pel circuit de fórmula 1, saltant a les balconades en les festes, amagant factures sense comptabilitzar als calaixos, construint un aeroport per a no aterrar ningú, consignant diners per a fer hospitals al tercer món, els quals no aplegaven, o instal·lacions per a fer pel·lícules, sense actors ni directors, que mai ningú veurà, quan manava Zapatero, i el que és pitjor encara, callant com uns pu … quan calia parlar, davant el govern de Rajoy. Ara, desembussada al congrés de diputats a Madrid, per fi, l’esmena a l’estatut la qual ‘blinda’ les inversions, tot i l’absència menyspreadora amb cas omís, del President del Govern i del ministre d’Hisenda, senyors Rajoy i Montoro, en la presentació de la inhumació de dita esmena per part de la totalitat dels diputats valencians, que eren més a soles que l’una, al palau del Congrés.
D’altra banda, ha hagut una alçada de muscles de Rajoy, en resposta a Ximo Puig, a qui ha rebut a Madrid recentment, mendicant-li diners del FLA a tornar, de la petició d’una nova llei per al finançament autonòmic urgentment, on es contemplen com cal el trets poblacionals. Rajoy es va comprometre a què els 1.380 milions d’euros que són retinguts des de juliol, ningú no sap per què, del FLA, apleguen aviat per poder pagar els creditors i acabar l’any almenys en certa dignitat. Altres 1320 milions addicionals que Puig li demanava, per cobrir transitòriament els pressupostos de 2016, fins l’aprovació d’un model de finançament, va beure oli, perquè Rajoy tornà a fer cas omís, potser excusat perquè és President en funcions.
Deia abans pitjor, per la raó que el President de la Generalitat, es mostrava ‘moderadament satisfet’, tot i que Rajoy no s’havia compromès a lliurar els 1.320 milions d’euros esmentats, encara que Rajoy li reconegué que hauria de superar-se la manca de finançament, i que a més d’això, després de les eleccions del 20D, encara que el PP passara a l’oposició, en serien conscients. Consulte la meu gata que ja pentina pèl blanc, i em taral·leja aquella cançó italiana, cantada per Mina “Parole, parole, parole. Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai.”
Ximo Puig, va eixir molt encisat de l’entrevista, donada la cordialitat i la distensió, perquè després de la trobada va dir, que el govern valencià quasi descartava la via judicial, que el Consell tenia preparada per presentar un recurs per la causa, davant el Tribunal Constitucional. Tot i que Puig assegurà que per defendre els interessos dels valencians no descartava res, no obstant, les paraules oïdes, es desprèn que l’opció dels tribunals per a l’assumpte, amb la qual pressionava Compromís, era una quimera.
Sobre la trobada, Compromís de boca de Fran Ferri, va titllar la reunió, amb més raó que un sant, de decebedora, perquè a més de les mostres donades, la paralització de l’esmena de l’estatut, per tal d’assegurar-se’n de les inversions adients, a més el PP havia votat contra de les esmenes presentades, per a millorar-les als pressupostos recentment aprovats per a l’any 2016. Restava així clar, i en raó, allò que deia Ferri que els valencians, tan sols som bons per als vots, tractant-nos com a ciutadans de segona. Ben mirat, hom afegiria com una colònia.
Però, sempre hi ha però, ací rau una contradicció, la vicepresidenta del Consell Mónica Oltra, en clara sintonia amb Ximo Puig, confirmava que el Consell aparcava el recurs davant el Tribunal Constitucional, tot per veure els resultats de les properes eleccions estatals. Assegurava així mateix, arran d’una conversa amb el President del Consell, que encara que no s’havien assolit tots els propòsits en la trobada, es donaven per satisfets amb el FLA, considerat fonamental. Així que, tots pagats i contents, avant va el carro.
Però, altre però, tot i que és de la meua collita. Considerant que el Consell ja hi disposa d’un informe a favor, elaborat per la consellera de justícia, la competent senyora Bravo, pel qual es pot dur, perquè hi ha escletxa legal, el finançament davant el Tribunal Constitucional, ja que no ens estan fent gens cas per la via política, perquè no hi ha diàleg clar, tampoc perquè nosaltres no som culpables que hi hagen eleccions, el govern és en funcions i a les Corts Generals hi ha una diputació permanent, les quals coses retarden allò inajornable per a nosaltres, el Consell hauria de presentar el recurs preparat davant l’esmentat tribunal, doncs, hi ha dret.
Cal dir recordant-ho que el Govern central, sense cap mirament, va presentar recurs al decret del Consell per allò de la sanitat universal i l’han suspès cautelarment, havent perdut el recurs en el qual denunciava el govern basc, i a altres autonomies, en la qual s’inclou la de Madrid, hi ha presentat recurs. Què fem? Lleialtat institucional?
Ja n’hi ha prou de fer els molls arronsar-se’n, donar el primer cop, és donar-lo dues vegades, i els qui vinguen darrere després del desembre, siguen qui siguen, que es donen vent, pegant-se palmades a les galtes del cul.
Joan Puchalt i Sanchis
Albal, l’Horta-Sud, País Valencià
