Ara mateix assabentar-me de més dades econòmiques, fan palès el maltractament a què som sotmesos, facilitades en aquesta ocasió, per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), i em recalça l’opinió que els de ponent, ens tracten com una colònia, perquè “la renda valenciana creix el 27% des de 1990, però segueix onze punts per davall de l’espanyola”, com es fa ressò Levante EMV. “Un quart de segle desaprofitat en la Comunitat Valenciana”, se’n fa El País”. I “La crisi augmenta la distància entre la renda valenciana i la nacional” La Razón, i tot plegat és, sense cap mena de dubte, un bon motiu per aquell que no se n’haja encara baixat del burro, se n’abaixe.
Anant al cor de l’informe fet públic per IVIE, esbrinant-lo, hom se n’adona que els titulars de premsa no són únicament per a vendre exemplars, sinó que les dades, són ben certes i els efectes ben evidents. Hi ha dues parts diferenciades de responsabilitats, sobre les quals convé especificar. D’una part existeix l’estatal, consistent en la coneguda, per notòria, manca de finançament, culpables d’aquesta, els alternatius governs des d’aleshores de dretes i esquerres, incapaços de resoldre-la, justament perquè els polítics que ens han representat, no han estat tant nostres, i han usat la manca per a tirar-se-la al rostre, uns quan manaven els altres, i altres quan manaven els uns, i així romanem fins a hui.
D’altra banda, la nefasta política duta a terme pels governs d’ací que han fonamentat tot el desenvolupament econòmic en la rajola, l’especulació immobiliària, arraconant la nostra indústria tradicional, l’agricultura, convertint el País en un lloc de cambrers, obrers i altres oficis de baixa productivitat, a més omplint-lo de xoriços, i el que és pitjor, nosaltres consentir-ho.
Tornant a l’informe diu entre altres coses, que el sector públic valencià, resta molt menys feixuc que la mitjana de l’Estat, exposant que els funcionaris públics empleats en l’administració per habitant al País, és quasi un 20% per davall de la mitjana. També per davall, les dotacions de capital públic, infraestructures i equipaments, essent d’un percentatge del 20%, és a dir, ara mateix, el màxim de manca des de 1990, que evidencia no ja l’infrafinançament, que també, sinó les minses inversions estatals.
Una altra dada d’importància percentual, és aquella que informa, que la despesa per habitant dels servicis públics, està xifrada en el 17% menys per habitant que la mitjana espanyola, és a dir, s’hi presten serveis més barats. Ací rau una gran contradicció, per allunyada de la raó, perquè al País la població ha crescut un 28% en estos 25 anys, cosa que representa un 9% més que la mitjana estatal, confirmant d’eixa manera, una altra vegada, la manca de finançament i la menor capacitat operativa del Consell, respecte de la resta dels altres governs autonòmics, situació que dóna peu al fet que hi ha haja una minva en la qualitat dels servicis que presta, així com un creixent endeutament, perquè hi ha hagut un augment de la població desproporcionat comparant-lo amb la riquesa existent, així, el PIB ha caigut en aquests darrers anys fins al 89%, un 11% per davall de la mitjana estatal, la qual cosa ens ha empobrit.
En xifres concretes, el 2013, del nivell de despeses en servicis públics fonamentals, érem la quinze de divuit autonomies amb 2.131 euros per habitant, la que més el País Basc amb 3.026 euros i la que menys les Balears amb 2.027 euros per càpita. Una altra evidència del qua esmente, és aquesta altra dada per exemple, som la que fa quinze de les divuit autonomies, en número d’infermers per cada cent mil habitants, 482,40, perquè la mitjana de l’estat és de 522,81.
Asseguren els responsables de l’estudi que la causa de la menor despesa en servicis públics esmentada són els recursos que rep del model de finançament, “una altra vegada pare rector”, nefast per a nosaltres, perquè a més som contribuents nets a les arques de l’estat, i que al 2013 eren d’un 7,50% inferiors a la mitjana, resultant un llast gruixut i pesat per a la recuperació econòmica, explicant el fet que hi haja un 40,30% d’endeutament del PIB, xifrat en 41.000 milions d’euros, essent la nostra economia la més endeutada, engrandint-se’n, FLA rere FLA, sistema transitori de finançament, no sabent ben bé quan es remeiarà.
De la xifra de deute no podem dir allò de: “això ho pague jo”, perquè no podríem, encara que ens alliberen de les despeses pels interessos, així que, el muntant de la mateixa, s’hauria d’auditar i realitzar una quitació significant. Cal dir que el deute històric que calcula el Consell és de 16.000 milions d’euros, i que suposant que el perdonaren, potser tampoc ni el pogueren pagar els nostres rebesnéts.
Com que hi ha una dada positiva en l’informe d’IVIE, cal esmentar-la, perquè a pesar de la davallada d’exportacions engegada als anys noranta, les exportacions en general, han estat d’un creixement notable, i hem guanyat cota respecte d’altres territoris, essent el País un dels que més contribueixen a la millora de la balança comercial de l’estat. Tot ben a pesar que, amb la posada en funcionament de l’AVE Madrid-València, i alliberar l’antiga via fèrria per a mercaderies se n’ha beneficiat un 30% per sobre de nosaltres, la Comunitat de Madrid. És a dir, malgrat la manca del finançament idoni, i l’AVE, seguim ofrenant, a passeres agegantades, noves glòries.
Els números són tan crus, aspres i rigorosos, que acabe per no plorar, que se sol dir, perquè estem, exactament, a la cua de les autonomies, en el tractament que l’estat ens dispensa, i com que totes aquestes coses des d’ací no les podem resoldre, caldria deixar-se de romanços, creure fermament en allò que ens interessa, i al 20-D començar a redreçar-ho d’una vegada per totes.
Albal – L’Horta Sud – País Valencià
