El Consell de la Generalitat i el Pacte del Botànic

2 gener 2016 01:00h
 
Ha passat mig any de la formació del Consell de Ximo Puig, sorgit de les votades del 24M,  període de temps que sobrepassa en huitanta dies, aquells cent que Napoleó Bonaparte tardà, després de la reclusió a Santa Elena, de restaurar el seu imperi, i que Franklin D. Roosevelt consolidà,  embotinant  tots el estaments federals nord-americans, comminant-los a actuar, passats els cent dies, davant la gravetat del ‘crac del 29’ del segle XX. El període, com sabem, ha quedat establert en política i mitjans de comunicació, generalment respectant-se’n, per tal que els nous governs eixits de les urnes, manifesten les seues intencions, fixant posicions polítiques i, el que és més important, obrar conforme a la paraula empenyorada, no defraudant els seus votants.

Així que, conseqüent amb el paràgraf anterior, i en demora de huitanta dies, fas la primera reflexió de la gestió del ‘govern Puig’, expressant la meua satisfacció, després d’haver-me fet patir bona cosa, perquè tardaren en conformar el nou govern que esperava, significant que l’acord programàtic del ‘Botànic’, fou un bon motiu agradós, perquè s’engegava un temps  esperançador, en una nova etapa de gestió per redreçar i regenerar les institucions del nostre País.

En el ‘pacte del Botànic’, s’abordava, per primera vegada després d’una etapa ignominiosa, fosca i pudenta, la transparència com un dels objectius primordials i, el nou govern la va fer seua. Cal dir que, de la gestió del precepte, han emergit coses molt positives, aclarint-se’n en major o menor mesura, assumptes lletjos que ens calien saber,  redreçant-se’n, particularment els sorgits a la Diputació de València, coto privat de cacera de l’inefable i bocamolla, ara desaparegut, Alfonso Rus.

Però d’altra part, com que sempre hi ha però, no m’ha agradat gens ni miqueta, l’últim episodi protagonitzat pels que ens governen, per recent i cridaner, ja que aquestes coses les considerava assumides, esmenades i superades, arran del  nomenament de la Diputació de València, del senyor Alberto Hernández, marit de la consellera de Sanitat, senyora Montón, assessor fins ara, de no se quants governs i càrrecs socialistes, com a gerent de la firma participada  Egevasa, la qual es dedica al subministrament, depuració i clavegueram d’aigua. El senyor Alberto Hernández, contra el qual personalment no hi ha boca que parlar, però que se sàpiga de gestió d’aigua, no se’n sap, això sí, és llicenciat en Econòmiques. 

L’assumpte duu camí de convertir-se en un sainet, si prompte no es redreça, perquè em deixa bastant enutjat i despagat, a més a més,  que de l’afer se’n aprofitaran  força, d’una banda aquell que menys hauria d’aprofitar-se’n, o siga, el que ha vingut afavorint en la seua gestió, el saqueig i el descrèdit, tan de la Diputació, com de la resta de les institucions polítiques del País, és a dir, les gavines rapinyaires, arreplegadores de totes les glories possibles hagudes i per haver, ofrenant-les vers l’altiplà, les quals han practicat fins al fàstic, l’amiguisme i l’endoll. Aprofitant-se’n d’altra els naranjitos, una gentada, que tan sols sap fer bé, cantar i ballar pijament,  al ritme de “yo soy español, español,  español”, també,  allò que diu la dita castellana, “donde fueres, haz lo que vieres”.   

El nomenament, que pot estar envoltat de tota la legalitat atribuïble, s’ha convertit en un sainet, encetant-lo la resposta de Mònica Oltra, a una pregunta al respecte, que li van fer a la roda de premsa de l’últim Consell de l’any, la qual ho qualifica de “poc estètic”, afegint que “la muller del César ha de ser honesta i semblar-ho i el marit també”. El qualificatiu, correcte, però sembla benèvol, perquè al meu parer és un eufemisme.
A la seua vegada, preguntada la senyora Montón, que passava per enllà, diu que és tracta “d’àmbits competencials diferents i d’administracions diferents”, afegint que “estem davant un panorama incert, però que açò passarà i recuperarem la normalitat”. Primer desacord entre membres del Consell.

El president del Consell Ximo Puig, manifesta que “no veu nepotisme” en el nomenament del marit de Montón, com a gerent d’Egevasa, afegint que “no valora els nomenaments d’alts càrrecs,  d’altres administracions de la Generalitat”, i que “no ningú li ha de demanar permís, per allò que hi haja de fer en elles, per part de persones del seu entorn”, i el què hi ha que veure és, manifesta “si les persones són les adequades o no, per al lloc que n’ocupen”. Segon desacord d’opinió,  entre membres del Consell, dos socialistes i un de Compromís.

Per la seua banda, la Diputació Provincial de València, se sent més que al·ludida lògicament, eixint al pas assenyalant, sense dubtar, el Palau de la Generalitat, com a responsable de proposar Alberto Hernández  primer gestor d’Egevasa i,  que el seu president Jorge Rodríguez, es va limitar a traslladar-ho al consell d’administració de l’empresa participada. Segon desacord entre membres d’un mateix partit, gestors al Consell i a la Diputació. 

Per acabar-ho d’arrodonir, els socialistes com a represàlia, ataquen l’elecció de Vicent Flor, nomenat a la comissió corresponent de la Diputació, presidida per un càrrec de Compromís, per dirigir la Institució Alfons el Magnànim, que es va realitzar forçant canviar les bases del concurs, diuen, perquè un sociòleg poguera ocupar el lloc, tradicionalment assignat a historiadors. Flor, el nom del qual es coneixia des de feia uns mesos, hi hagué d’esperar el canvi, perquè passara una tria de vint aspirants, per tal d’ésser nomenat. Tercer desacord entre membres de dos partits, signants del pacte del ‘Botànic’.

I tots aquests afers, calentes encara, per què?, es pregunta hom, si als acords del ‘Botànic’ es contempla el tractament dels assumptes de la Generalitat i institucions amb total transparència, tot perquè plovia sobre mullat, a més a més les coses semblaven en la bona direcció?.
Una de dos, o les eleccions del 20D han passat factura al nostre executiu, no havent per què, perquè volem em sembla, el govern del poble valencià per al poble valencià, sense influències prescindibles. O tal vegada perquè el Consell i la Diputació, no han fet els deures com cal, la qual cosa esperàvem d’ells, a més que l’empenyorada paraula a les votades i al pacte del ‘Botànic’, estiga lligada als fets, no defraudant els seus votants i al poble valencià en general.

Així que, comptat i debatut, que se’n deixen de romanços i porfídies, aviat esmenant-ho ho redrecen, perquè de tots és ben sabut, que els pecats d’uns i d’altres, dels governants i l’oposició ara i adés,  calibrats d’altra manera són. 

M’acomiade en la transcripció d’una estrofa del poema Elegia al palau dels reis de València, del nostre poeta nacional, Vicent Andrés Estellés, publicat a Pobles del Mural, Antologia del Mural del País Valencià, editat per l’AVL,  el qual em sembla ben adient, perquè els governants arran del que antecedeix, prenguen bona nota:

D’ací eixiren, sòlids i segurs,/ els manaments, les comandes concretes,/ repartiment i ordenament dels furs,/ l’establiment de clàusules ben fetes,/ l’ajuntament del riu en queixut curs./

BON ANY!!!

Albal, l’Horta Sud – País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next