Els antoixos de l’exconsellera Bonig

7 gener 2016 01:00h
Isabel Bonig.

Entre les paraules nostres que van perdent-se’n, tant per la castellanització com pel desús, s’hi troba antoix o antull, aplicada a banda de a caprici o a desig, a d’allò que guarneix el cabestre de l’animal de barres, de tir i arrossegament, o de llaurada, que en forma quadrangular, impedeix la mirada lateral, per tal que es capfique a la faena i no es distraga, atenent les ordres de l’amo exclusivament, ja fossen de la veu, del ramal o de la tralla.

Així que, analitzades les votades del 20D, capficada en la faena usant els antoixos, Bonig, un succedani barat, a la manera d’una hooligan, de la “Dama de ferro Thatcher”, ha continuat la veda, ja destronada, a les albuferes i marjals del País, d’acaçar rojos, radicals, nacionalistes separatistes, dimonis de banyes al cap, i cua rogenca, amb el punt de mira Mónica Oltra, com deia un servidor ací mateix, als articles publicats el 28-12 i 3-1 proppassats, en els quals advertia del risc de no acomplir rigorosament el “pacte del Botànic”, pel que fa a la transparència en els nomenaments d’alts càrrecs a l’administració de la Generalitat, els quals Bonig els qualifica d’endolls, demanant-li explicacions. Com que, per a ser conseqüents amb les nostres accions, diu la dita que “A allò que esta fet, pit i amunt”, Mónica Oltra, a la qual, per dir, no li’n restarà res, ja s’ho farà.

A Bonig, sense assumir per manca de visió, deliberadament, perquè els antoixos se’ls ha posat ella, caldria refredar-li la memòria de quan era consellera d’Infraestructures Territori i Medi Ambient, ja que el Síndic de Comptes de la Generalitat, al seu informe del 2014, va advertir d’un deute de huit-cents setanta mil euros, de l’empresa de capital públic privat, “Desarrollos Urbanos para Viviendas Protegidas, SL” deute el qual, no es pot verificar ni l’origen, ni la veracitat, significant la Sindicatura que és perquè, l’empresa d’anagrama DUVP, no hi disposa de factures originals del deute amb els creditors, ni tampoc de factures dels deutes amb el soci privat, el qual, no ha facilitat ningun tipus de documentació que l’acredite.

D’aquesta empresa, la DUVP, el soci majoritari era la “Entidad de Infraestructuras de la Generalitat, presidida per Bonig, els consellers de la qual, d'acord a la “transparència”, no tenien accés als comptes corrents, i la comptabilitat era gestionada pel representant del capital privat, tot i que els consellers de la pública, podrien haver exercit un control efectiu en el consell d’administració, la qual cosa mai no van fer.

El diputat Franc Ferri, a la vista els comptes, manifesta afegint, que a l’empresa DUVP de la Generalitat, hi ha hagut unes pèrdues a l’exercici de 2014 de 2.567.616 euros, dels quals 234.246 euros li’ls deu al soci privat, i 632.665 euros a creditors, tot sense constància tant de l’origen com de la veracitat dels imports. Al mateix temps, Ferri fa menció al fet que “les arques públiques han hagut de fer front realitzant el pagament d’un aval de la Generalitat, a favor de DUVP d’1,44 milions d’euros, per una promoció de vivenda pública a Alaquàs, les quals mai han aplegat a fer-se.

Així que donant-li la credibilitat que li pertoca al Síndic de Comptes, pel seu informe, sembla bastant clar que ens trobem una altra vegada, en més del mateix, com Valmor per exemple, la gestora de la Fórmula 1, en la socialització de les pèrdues, i guanys per a altres.

També a Bonig caldria recordar-li quan era consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient al 2011, i a Castella la Manxa governava Cospedal, es va oposar a remetre aigua a Alacant i Múrcia, duent a la justícia el transvasament Tajo-Segura, fins i tot trencant la unitat del PP, dient ara Bonig perquè governen els socialistes, quan llavors callava, que “defenderá los intereses de los regantes de la Comunitad Valenciana i promoverá un pacto nacional, por el frente abierto por el gobierno de Castilla-La Mancha, que pretende reducir los envíos, frente al silencio del Consell.” Li refresque la memòria, perquè fou el portaveu del govern aleshores de La Manxa, Leandro Esteban, qui ho va anunciar abans d’una trobada dels barons del PP organitzada per Rajoy, on van acudir Cospedal, Valcárcel i el mateix Fabra, el qual potser, en honor de la transparència i la bona comunicació, no li diguera res. Tot defenent senyora Bonig, els interessos dels regants del País que tant la necessiten.

També a Bonig caldria refrescar-li la memòria de quan era Consellera, i volia defensar els interessos dels regants del País, perdó de la comunitat de regants, que a l’any 2012, li ho va recordar llavors el diputat Francesc Signes, que les depuradores gestionades per la Generalitat abocaren al mar 668,34 hectòmetres cúbics d’aigua, dels quals 168,58 hectòmetres eren procedents d’emissaris submarins, i els altres 500,00 de séquies i cabals. Significant que de l’abocament, l’aigua aprofitable per al reg representava més del doble dels cabals que la Generalitat reclamava per a un any del transvasament de l’Ebre, xifrat en 300 hectòmetres, abans que en Mariano Rajoy conformara presidint, el govern de l’Estat. Tot, senyora Bonig, en lloc d’usar les depuradores d’aigua, o en el seu cas construir-les, per a l’agricultura del País que tant la necessita.

També a Bonig caldria refrescar-li la memòria, de quan era Consellera, que el llavors president de la Generalitat, n’Alberto Fabra, el mateix que gaudeix ara de secretària, cotxe i guardaespatlles, a més de despatx, pagat per nosaltres, raent tranquil al Senat, al costat de la saltadora de balconades a les festes Rita Barberà, deia davant els membres de la “Real Acequia de Moncada”, que la Comunidad, no la de regants, era un “exemple en la gestió i aprofitament de l’aigua”. Qui havia vetlat per la bona gestió?: “La Fundación Agua i Progreso”, acaba de tancar perquè manaven les gavines a Madrid, la qual va rebre 7,2 milions d’euros, tan sols per a ésser usats com a propaganda política, i assot del govern Zapatero, per la seua política hidràulica, tot senyora Bonig, en lloc d’usar els diners en depuradores d’aigua, per a les persones i l’agricultura, la qual tant necessitem.

Per acabar-ho d’arrodonir, de moment, caldria refredar-li la memòria a Bonig, una ben calenta encara de quan era consellera, que tan sols per a no perdre el suport dels regants del Vinalopó a les votades, sense resoldre les manques a les obres realitzades, en forma de filtracions a l’embassament de “San Diego” en Villena, així com la inexistència de conducció necessària, perquè aplegara l’aigua als camps, utilitzant una autorització prèvia de 15 hectòmetres cúbics del govern Rajoy, n’aplegaren al mes de juny d’enguany, tan sols 5,50 hectòmetres. Tot, senyora Bonig, defenent els regants d’enllà, que tant la necessiten.

Encara més de la gestió de la senyora Bonig quan era consellera, refrescar-li la memòria quan el Consell va fer la cessió de l’embasament de Toscar, clau per al transvasament, a la “Junta Central de Usuarios del Vinalopó”, la qual es realitzà de manera irregular, perquè es tracta d’una obra hidràulica d’interès general, per la qual cosa, no pot ser cedida a mans particulars de ninguna manera. Tot, senyora Bonig, defenent els regants d’enllà, que tant necessiten l’aigua.

Encara una altra més de la gestió de la senyora Bonig quan era consellera i refrescar-li la memòria, per si en cap al cabàs i volem parar-lo, la cessió del dit embasament del Toscar, ubicat a un indret del terme de Monòver, realitzada a la citada comunitat de regants al mes d’abril d’enguany, ha estat recorreguda per una altra associació, la de la “Comunidad de Usuarios del Medio Vinalopó”, que havia cedit els terrenys i esperava assolir la titularitat de l’embassament, realitzada al mes d’abril d’enguany. Tot, senyora Bonig, defenent els regants d’enllà, que tant necessiten l’aigua.

Així que senyora Bonig, les obres per al transvasament Xúquer-Vinalopó, les quals van començar fa deu anys, per tal de minvar la sobreexplotació dels aqüífers de la comarca germana del Vinalopó, presa d’aigües del Xúquer sobrants, a tocar de la mar, des de l’Assut de la Marquesa a Cullera, fins a l’embassament de San Diego a Villena, són acabades, però, l’embassament receptor, no és en les condicions adequades, perquè les filtracions impedeixen aprofitar l’aigua transvasada, i les obres de condicionament i esmena, s'estimen al voltant dels 35 milions d’euros, quantitat quasi com per a fer-lo de nou, que es xifraria en uns 40 milions d’euros. Tot, senyora Bonig, defenent els regants d’enllà, que tant necessiten l’aigua.

Hom, de tot aquest reguitzell enllistat, podria preguntar-se, si no n’hi ha prou de motius per a remetre la senyora Bonig a pastar fang?, políticament clar. Encara que ben mirat, també hom podria concloure, que la senyora Bonig, pels seus arguments polítics i la manera de dur-los a termini, seria molt difícil que pastara fang, perquè duu a cada costat dels dos ulls, ensems antoixos, i no podria assolir terra i aigua, per pastant-ho  afer fang, ja que ni ella voldria, ni el seu amo no la deixaria distraure’s, ni parar-se.

Albal, l’Horta Sud – País Valencià
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next