Sotmesos al Decret de Nova Planta

16 gener 2016 01:00h

Si als compatriotes valencians que es presten, volem escarnir-los, que se’ls remoguen els budells, sols cal mencionar-los el Decret de Nova Planta del 1707. El Decret, com sabem, promulgat arran de la desfeta d’Almansa, deixà nu l’antic Regne de València, a les gràcies i voluntat del nou conqueridor Felip V, primer Borbó, qui sotmetent-lo a les lleis i usos de Castella, ignominiosament i hipòcritament pel just dret de conquesta, perquè hi havia una conjuminació prèvia, de sotmetre els regnes peninsulars al model francès, encegà el principi de la fi de la nostra llengua i de les nostres institucions. Es passava així el Borbó per l’arc de triomf, el testament de Carles II d’Àustria, que l’obligava al jurament de mantenir als seus estats, lleis, furs i costums, dins dels quals, el privilegi, en el nostre cas, de mantenir hisenda pròpia, facultant la Generalitat (1418-1707) a recaptar impostos.

Degut al decret i successives posades al dia, el País hi disposa a hores d’ara, d’una escarransida hisenda, sotmesa a un infame finançament estatal, amb un deute que supera els 41.000 milions d’euros, amb el despropòsit que som contribuents nets, perquè el nostre PIB és del 90% d’una mitjana xifrada en 100%, al qual han contribuït força el descrèdit per la dolenta gestió eixisten, així com el menyspreu i invisibilitat del País per part del govern de Rajoy, a la manera del “Nova Planta”. Un cas de llibre d’espoli fiscal.

Retornant el fil, a la infamant barbàrie del Borbó, llavors es va afegir, res d’estrany, l’església catòlica, la qual esdevingué en la principal difusora, junt als funcionaris reials, de la llengua de l’imperi. L’església, complimentant els desitjos d’aquell rei, mitjançant els registres parroquials, ha fet des d’aleshores un Sant Llàtzer, la immensa majoria dels noms i cognoms nostres, inscrivint-los en castellà, i el que és pitjor, fent creure a la nostra gent, la majoria sense saber llegir i escriure, que és l’idioma del cel. La implantació del registre civil, a l’últim terç del segle XIX, tímidament perquè el mal ja estava fet, així com l’aplegada de la democràcia, amb la voluntat de pares i tutors de fer valdre els seus drets, han vingut a pal·liar-ho d’alguna manera, tot i que, aquells que romanen encara inscrits en castellà, i vulguem adaptar-se a les nostres maneres de valencianitzar-los, ens pertoca passar un veritable calvari, convidant-nos en algun cas, al desànim.

Què diem de l’intent de genocidi lingüístic?, dient-ne senzillament que, encara gràcies, que des del decret ençà, afegint-ne que l’església tampoc ha implantat la litúrgia en valencià, passant-se pel folre el Concili Vaticà II, malgrat l’Estat i els seus funcionaris implantant el castellà, i els botiflers, el sostingut conreu de l’idioma, ha estat mantingut pel poble ras, cosa la qual deia l’Estellés de Burjassot, qui n’afegia allò de “m’estime molt el meu País”. El mateix que plora tots el matins, per guanyar-se el pa de cada dia –també ho deia ell-, i plora quan furga recercant del no-res- Açò de la meua collita.

Aquests assumptes conculcats, haurien d’haver sigut esmenats a la Constitució Espanyola del 1978, però lluny de fer-ho, s’hi donaren solucions de calbot a problemes seriosos, en alguns casos, tirant-los terra damunt per tal d’aplegar a un consens sacralitzat, i després fent com qui no fa, per acció o per omissió, preservant-se’n privilegis de l’Espanya extractiva i casposa, lliurant-se’n llavors, unes autonomies de vegades farcides de drets, altres conculcant-ne, esdevenint en la pràctica administratives, per mancança de diners, entre elles la nostra, gestores d’importants serveis bàsics, però el mànec de la paella recaptadora, els impostos, en mans dels guàrdies de les essències del Decret de Nova Planta.

La Constitució, -que no acompleixen, unes vegades alguns articles, altres incoherentment part d’ells-, acompanyada de lleis desenvolupadores restrictives i centralitzants, cas de la “LOMCE de Wert”, és tutelada pel govern de torn, ara tu ara jo, mitjançant un Tribunal Constitucional, compost i renovat de membres per ells nomenats, afavoridors de les essències centralitzadores i unificadores.

L’acompleixen en part quan convé, com per exemple a l’article 2, del Títol Preliminar, el qual resa: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols...” i fan cas omís al que segueix al mateix article “...i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Hom amb claredat entén que, respecte de les nacionalitats, no parla de l’andalusa, extremenya, castellana, o asturiana, les quals de fet i de ben antic, ja són nacionalitats espanyoles, sinó més aviat per 'destrio', la nostra, de la qual cal recordar que al Títol I, Article primer, del vigent Estatut d’Autonomia, aprovat per les Corts Valencianes i referendada per les estatals, s’expressa declarant-se, “com a identitat diferenciada, i nacionalitat històrica...”, o la catalana o la galega com a altres exemples.

Essent així, per què hi ha tant d’entrebanc a reconèixer-les? Perquè els botiflers s’oposen a les Corts Valencianes iradament, al fet que s’anomenen nacionals, les seleccions esportives valencianes, amb motiu de les subvencions compromeses per ajudar-les, pressupostades per al 2016? Recialles del Decret de Nova Planta?
Més del mateix, si no recorde malament, a la sentència en contra del reconeixement de la nacionalitat catalana, expressada al seu estatut aprovat pel parlament de Catalunya i les Corts estatals, quan es va adduir que això de les nacionalitats era mencionat al “Títol Preliminar” de la Constitució, i no al cor de la mateixa, i per tant no li val. Els perjudicats podrien al·legar, retrucant dient que també és al mateix títol preliminar, allò de la indissolubilitat de la unitat de la nació espanyola, posem per cas, i per tant no li val, no?.

Al mateix Títol Preliminar, l’article 3 apartat 1, diu respecte de les llengües: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. L’apartat 2 segueix dient: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord en sos Estatuts”. I segueix amb l’apartat 3 que resa: “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Davant açò, si és així, hom podria interpretar dient: si el castellà és la llengua oficial de l’Estat, i tots tenen el deure de conèixer-la, i el dret d’usar-la, i a les Autonomies de llengua pròpia, aquesta es converteix en cooficial amb el castellà, per què els seus habitants no tenen el deure de conèixer-la igual que la de l’Estat, i tan sols se’ls confereix el dret d’usar-la, “si volen”? Per eixa regla de tres, per què el funcionariat de la Generalitat, el de l’Estat també, no té l’obligació de saber la nostra llengua, d’atendre en aquesta?

Per què enlairen l’acompliment estricte de la llei, per què el botiflers d’ací, s’envolten amb la senyera, defenent unes senyes d’identitat estrafolàries, tot i que la principal senya d’identitat, el valencià, no l’usen i el volen fer servir incòlume a un vitrall, i entrar-lo a la Seu cada any? Massa bé sabem perquè. Essències del 1707 afavorint la divisió dels valencians.

Tots aquests fets donen peu al fet que, els sindicats majoritaris estatals CCOO i UGT i CSIF, s’oposen al requisit lingüístic, considerant que el coneixement del valencià ha de puntuar-se per mèrit. Recialles d’aquell decret de nova planta del 1707, on fórem envaïts per funcionaris, als quals no ningú els va demanar cap requisit lingüístics? Pot ser haurien de mirar-s’ho algun que altre afiliat. També la Generalitat Valenciana, Diputacions i Ajuntaments, de revisar amb ulls de mussol, les seus competències pel que fa al seu funcionariat, així com de l’estatal per allò de “a mí hábleme en cristiano”.

Acabe, perquè aquest vent de ponent incessant, impedint la pluja desitjada, m’asseca paciència i seny per moments, amb aquesta estrofa de l’Estellés al poema “El nostre poble, que ha patit ...” de “Pobles del Mural”, Antologia del mural del País Valencià”, editat de l’AVL.

Mai la pogueren abatre, ni els polítics ni els generals/ ni els reis de dinasties tèrboles/ que sols volien baratar, el patrimoni d’aquest poble/ pel seu únic i exclusiu guany/.”


Albal, l’Horta Sud – País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next