Escola Valenciana i el professor Josep J.Conill

27 gener 2016 01:00h
 
Comptar en aquest diari amb el professor Josep Conill de columnista és un regal. No un regal perquè ho diga jo, que també, sinó pel seu impressionant currículum i pel que digué d’ell el no gens menys excel·lent columnista Francesc Viadel, el qual ho deixà ben palès als prolegòmens de l’article-entrevista a “Quaderns” d’El País el 2-12-2014, quan escrigué allò de: “Conill és un científic social solvent, d’explicacions diàfanes, propositiu” i, també... “un incòmode i brillant outsider.”

Era llavors, un servidor, a l’ordinador, com ara, i al “diccionari global”, Vikipedia, me n’assebentí que el mot anglès -aquests anglesos són de por-, s’identifica com alguna cosa en la perifèria, algú independent que observa un grup des de fora, virtut la qual, aplicada a mi mateix, que les herbes no em deixen veure el bosc per manca de perspectiva, li agradaria assolir un dia no molt llunyà.

De les opinions del professor Conill, bolcades per Viadel a l’article, la que més m’hi va sobtar fou aquella que “el valencià és un dret civil” i, sobtat i totalment d’acord, vaig escriure un article que La Veu del País Valencià em publicà uns dies després, el 13-12-2014, un tant pessimista, com comentà algú dels qui el van llegir, i de la qual cosa no em penedisc perquè em va servir de revulsiu per divulgar-ho i dir la meua encoratjant i encoratjant-me perquè, a més dels problemes plantejats, una mica reduccionistes, és qüestió de tothom plegat solucionar-los. 

Recentment, el dia 24 de gener, Josep Conill va publicar un article ací, al diari, titulat “(II) Una llengua sense escola”, en el qual enllestia diverses causes que expliquen la “degradació” actual, com ho qualifica, de les “línies en valencià” i feia aquesta denúncia, que diu que hi ha: “Una proporció quantificable de professors, sobretot a partir de l’ESO, impunes per deixament de funcions de directives de centre i d’una inspecció còmplice perquè passen de les línies de valencià al castellà”. Ací és la denúncia contra la qual a hom sols li resta a dir que (i més si ve d’un científic i professor de batxillerat), això és, de totes totes, una pocavergonya, a més que AMPAs i pares, alguna cosa haurien de dir.

Encertadament significa Conill, per altra banda, de la ineficàcia mostrada per la Llei d’Ús, perquè en compte d’optar pel sistema implantat a Catalunya, que considera la llengua del país com la més desafavorida i feble, ací, al País, s’optà per l’actual LUEV, la qual llei dóna peu a la segregació dels nostres xiquets en funció de la llengua triada pels pares i a la que s'ha d'afegir el fet que el sistema propicia l’assimilació idiomàtica al castellà. Cal dir, açò de la meua banda, que Modest Prats, August Rafanell, Albert Rossich o Carme Junyent defensen la tesi que el català a Catalunya  –com ací al País- es troba en un procés d’extinció i posen de manifest els científics, a més, que una cosa és el que diuen les institucions i el món de la cultura i l’altra la realitat de la societat. 

No m’estendré en la confluència meua, amb les asseveracions i evidències que assenyala el professor Conill, perquè tota la resta és a l’article que publica La Veu i el podeu llegir ací. Afegeix un servidor que la Llei d’Ús del Valencià, així com les actuals línies en la nostra llengua, estan ja superades per causes diverses i caldria que aviat el nou govern en promulgara una altra, així com decretar, arbitrar i reestructurar assenyalant les línies oportunes envers el conreu i la recuperació de la nostra llengua.  

Dit això, començaré ara en la que pot ser la divergència més gruixuda que hi trobe, la qual considere infundada i injusta, almenys fins ara amb tot allò que ens ha plogut als valencians, perquè assegura Conill que l’afluència massiva de castellanoparlants a les línies en valencià no respon al prestigi de la llengua, com volen fer creure alguns representants d’Escola Valenciana.

L’afirmació no respon, al meu parer, al rigor científic que caldria esperar de Conill, perquè allò del prestigi de la llengua em resulta increïble posat en la boca, com afirmen contundentment, d’alguns representants d’Escola Valenciana perquè ni nomena qui ho vol fer creure ni tampoc té en compte el caràcter transversal de la mateixa escola, caràcter assembleari amb decisions col·legiades, i per tant, les afirmacions i declaracions dels seus representants són conegudes i assumides per tots, de manera que s'ha generat de manera sistemàtica l’autocrítica, a més que, si la consideraren tan prestigiosa, no farien l’entusiasta i aferrissada defensa d’ella com demostren.

Escola Valenciana, com sabem, és una federació  de coordinadores comarcals que vertebra el territori de nord a sud, d’est a oest, on la part més visible, la senyera, són les Trobades per la repercussió social i mediàtica, ja que esdevenen una veritable festa comarcal, articuladora, lúdica, i reivindicativa, que defesen un sistema plurilingüe amb el valencià com a llengua vehicular, una escola pública, gratuïta i laica, inclusiva, creativa, innovadora, democràtica i crítica, arrelada a la tradició i al medi, que compta amb el voluntariat lingüístic, la música en valencià, la promoció de la literatura mitjançant “El Sambori”, el cinema, l’oficina de drets lingüístics, l’assessorament als centres educatius en matèria de competència lingüística en valencià...

Tot i això, el senyor Conill qüestiona Escola Valenciana perquè actua com a capdavantera enlairant l’èxit de les Trobades, situant-la com a responsable única que alguna cosa no va bé perquè l’ús de la llengua festejada retrocedeix inexorablement. Potser que al senyor Conill no li agraden les festes que cada primavera reuneixen milers i milers de xiquets i xiquetes, de iaios i iaies, amics i amigues, i algun que altre que tot i no agradar-li passava per enllà.  

Comptat i debatut, l’Escola Valenciana, no ho dic jo, que també, sinó molts, ha lluitat tot partint d’uns marcs legals que no ha triat ni implantat ella i ha esdevingut un grup de pressió necessari, positiu i incessant, ben provat, per a la defensa del nostre poble, de la seua cultura i de la seua llengua, davant un entorn polític, social i mediàtic hostil, el qual s’ha ocupat d’entrebancar i anul·lar línies en la nostra llengua, mentre l’escola, mitjançant les eines que tenia al seu abast, amb una oficina de drets lingüistes, assessorava i defensava tota mena d’agreujats, mentrimentres els agreujants, botiflers de soca-rel, la titllaven de radical, catalanista i separatista, quan altres molts polítics, intel·lectuals i universitats i part de la societat feien de “Don Tancredo”, aquell personatge del món taurí que clavat dalt d’un estrat, enmig del rodolí de la plaça, no s’hi movia perquè no l’agafara el bou. 
 
Potser, senyor Conill, haja estat en aquesta ocasió tant en l’ofici d’outsider, allunyant-se’n força de la realitat, que li haja passat el mateix que a un servidor, però a l’inrevés, és a dir, que mitjançant el mètode des de fora, aquest l’haja fet veure el bosc, però no el seu hàbitat i el que en ell passa. No obstant això, ens cal vostè, senyor Conill, ens calen persones com vostè perquè amb tots, pensant i actuant, ho farem tot, fet que pot significar que, potser, Escola Valenciana estiga esperant-lo per rebre de viva veu els seus consells.

M’acomiade com a l’article del 13 de desembre de 2014, amb la mateixa estrofa del poema Propietats de la Pena, de l’Estellés, què hi farem! Sóc un nostàlgic sentimental i aquest poema m’encoratja:

“Foradant en la nit dels temps, obrint la nit com una mina, obscurament i tenaçment, ens podrem seure, si Déu vol, amb les mans brutes de la feina, a fumar, parlar de la pàtria, la pàtria sòlida en el temps”.
 


Estudiant de valencià a l’escola d’adults d’Albal
Albal, – l’Horta Sud – País Valencià 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next