Faig cas a l’article de Torrado, titulat “Me niego” publicat el proppassat dilluns 8-2, dedicant-li aquestes ratlles, perquè fidel al meu ADN, si no el comente rebente, i per tant és una necessitat. Tracte de desmuntar els arguments de la columnista d’una manera enraonada, la qual cosa confesse, em costa força, ja que el sentiment d’indignació, de vegades, em torba la raó. Per desmuntar-li’ls, no és necessari ésser ningun Beethoven, ni tampoc saber d’àlgebra, ja que és alumna predilecta, de la no gens menys inefable –pels arguments-, Rita Barberà, mestra i regina del populisme, dels saltadors de balconades a les festes, a més del ventilador, artefacte que utilitzen, per enlairar matèria fecal vers l’adversari polític, estratègia la qual, ha transmet als seus deixebles, inclosa Torrado, on als articles que escriu a qualsevol dilluns, és ben notòria la influència.
L’article Me niego, encabeix arguments exaltats propis del hooligan-paranoic, perquè al primer paràgraf munta l’ofensa, per a seguidament carregar contra l’adversari amb el dit ventilador, i sense fer rigorosa autocrítica, arenga ardorosament els seus. I heus ací que comença exposant, allò que hi ha “una opinió generalitzada que tots els polítics són corruptes” i que, “es nega a acceptar-ho”. Hom afirma que, si s’ho creu, hauria de cercar seriosament els motius i aclarint-los, preguntant-se alhora també, qui i com ha contribuït a ells; tot i que posats en el meu cas, per exemple, no els considere de la mateixa manera que ella afirma, ans al contrari, recomanant-li així mateixa una recerca asserenada a les hemeroteques, i infusions de rabo de panses malaguenyes, bones per a la memòria, perquè necessària li és, encara que potser la infusió siga un remei fluix, perquè és demostrat que a la molada, no n’hi disposen ni d’històrica.
Fa aleshores tot seguit un reguitzell de motius intangibles, com vocacionals, altruistes, i de servici als altres, afegint que, després de la família està el seu partit, clamant indignada “prou de corrupció” que “no aguanta més…,” que “la situació política actual és tan delicada que no hi ha temps per lamentar-se, que cal eradicar la lacra de la corrupció del seu partit, (recent) contundentment, amb celeritat”, perquè “no poden permetre que la situació s’enquiste com a Andalusia, o “los Pujol” a Catalunya”, evidenciant el caire, perquè curiosament la de Madrid no la nomena, i el ventilador en marxa.
En aquest punt, comencen a anar-se-me’n les anguiles del cabàs, perquè és com si la situació actual, per la qual passen les gavines, fóra flor d’un dia. Així que afirme dient, que, tot i que la corrupció, siga d’on siga, em dóna ois: a mi, Andalusia i Catalunya, què m’importen?, aquella que més m’importa, és la de les gavines llogarenques al País, que el mantenen estenallat, empudegat des de fa més de vint anys, conseqüències de les quals, enllà veurem quan ens desempallegarem, i que se suma a aquells estigmes paradigmàtics, els quals diuen que som uns “molls”, tiradors de carcasses, habitants d’un “Levante feliz”.
Li refresque la memòria de la senyora senadora, amb alguns casos tan sols de presumpta corrupció, no siga cosa, enquistats la majoria, significant-li que actualment hi ha cent cinquanta-quatre membres del PPCV imputats, en cinc trames, i no hi haurà prou d’espai per enllistar-los tots, quan a poc a poc es destapen els que l’hi penjaran:
– Cas “Naseiro” 1990, pel presumpte finançament il·legal del PPCV, on es veia implicat Eduardo Zaplana i el tresorer del partit Angel Sanchis, així com l’ex-senador Pedro Agramunt, ara en un retir a Brussel·les amb bon sou, tot presumptament, per unes gravacions com a prova del judici del “cas Palop”, que eren per investigar narcotràfic, i en les quals van sorgir converses inculpatòries que van ser anul·lades, per haver-se realitzat sense l’autorització judicial per al cas de finançament. Es poden oir a les hemeroteques, però no tenen valor. Què fem, de la palla fem, perquè la senadora Marta Torrado, no coneix Eduardo Zaplana, ni Angel Sanchis ni molt menys Pedro Agramunt, fins fa quatre dies, company de bancada al senat.
– Cas del vestits i regals del “Bigotes amiguito del alma”. Betoret autoinculpat i condemnat, Ricardo Costa i Francisco Camps, absolts per la mínima diferència de vots per un jutjat popular. I clar, la senadora Marta Torrado, ni sap res, ni els coneix. Cal recordar, que encara queda per jutjar-se el cas Gürtel, on hi ha una peça separada especifica per al País i el finançament del PPCV, així com el Cas Valmor, on al rectoret l’assenyalen, tant Olivas com Aspar, com el responsable de la contractació de la F1.
– El PP, amb majoria absoluta al senat, impedeix perdre l’aforament de Rita Barberà, nomenant-la de la comissió permanent, perquè no la investiguen per l’operació “Taula”, de la qual, membres significats del seu partit d’ací i d’enllà, la conviden perquè diga alguna cosa sobre el presumpte finançament il·legal i blanqueig de capital presumptament dut a terme a l’ajuntament del cap i casal. Motiu pel qual són passant davant el jutge una filera de regidors i assessors investigats de la molada de les gavines a l’Ajuntament de València. Marta Torrado, potser no en sap res, perquè ha estat regidora de Benestar Social i Progrés Humà, tinent alcalde fins a 2012 de l’Ajuntament, simultanejant-ho (2008-2015) amb el càrrec de diputada al Congrés de Diputats a Madrid, i per tant, tenia massa faena.
– Mayren Beneyto, aquella que es va acomiadar de l’Ajuntament de València, amb una carta de dinou línies, on hi havia trenta faltes d’ortografia, vint-i-quatre anys regidora i presidenta del Palau de la música fins a l’abril de 2015, atorgà a empreses vinculades a Juan Antonio Ramírez “Saxofonin”, músic que tocà el dia de la seua boda, fins a cinc milions d’euros. El músic és germà d’un dels testaferros que hi figura en les empreses de Benavent “el ionqui del dinero”. Però clar, la senadora Marta Torrado, a quin sant ha de conèixer Mayren Beneyto, si ella era més a Madrid que ací a l’ajuntament del Cap i Casal.
– Cas Avialsa, on és investigat Serafin Castellano (li fou retirat el passaport) pels contractes atorgats a la firma, presumptament amb favors i regals de l’amo d’Avialsa, (amb el qual eixia de cacera), pel servei contra-incendis. Castellanos fou conseller de la Generalitat Valenciana des de 1999 fins 2014, secretari general del PPCV des de 2012-2014, i des de juny de 2014 fins a maig de 2015 delegat del govern al País. Només ésser nomenat conseller de Sanitat Castellano al 2000, va aterrar en la GV José Miguel Pérez Taroncher, amic i constructor, esdevenint contractista de la Generalitat fins al 2011, i li van adjudicar sense concurs públic més de set milions d’euros, entre els quals un milió docents mil, per a una reforma estructural del pavelló de l’hospital La Fe “vella”. La senadora Torrado, a quin sant tampoc, ha de saber de serafins i tarongers, si a ella que se sàpiga, no li agraden les caceres.
Acabe ja per no plorar, amb un poema, aquesta vegada perdó de bestreta per agosarat, perquè és, d’un servidor.
La infàmia insuportable: Des del fons de les entranyes,/ allunyat del seny pel fàstic,/ l’instint demana, allò pitjor del món,/ vers la maleïda infàmia./ La raó, amb el cor enutjat, i enrogit el rostre,/ de manera inesperada, diu que sí,/ que l’instint certament, la té tota/. Mai m’ho podia creure/, veure, instint i raó, agafades de la mà/.
Joan Puchalt i Sanchis
Albal, l’Horta-Sud – País Valencià
