El valencià, un dret civil? Sí, exercint-lo

1 abril 2016 01:00h
La convicció injustament arrelada entre els valencians, per manca d’autoestima, de l’escassa utilitat social i pràctica del valencià, ens duu a quotes minses d’utilització de l’idioma, quan no essent desprestigiat a tots els àmbits per propis i estranys, tot i que és un dret reconegut en la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia, i en la Llei d’Ús del Valencià, encara que ens semblen superades, resultat el qual, sense cap mena de dubte, que no fer-ne l’ús degut del dret adquirit, altres fan servir el seu. No ens val dir, per tant, sovint, que la nostra parla és arraconada i el nostre dret conculcat, que potser  també.

Les conseqüències són tan evidents com aquesta recent, protagonitzada per l’advocat Francisco Manuel Escortell, que amb tot el dret ha volgut utilitzar-lo i l’entrebanquen advertint-lo, zelosament, d’ajornar la seua causa, amb la peregrina excusa de manca de mitjans per a desenvolupar-la. Semblava d’eixa manera en la pràctica, que li’l conculcaven, no essent així per diverses causes i normes d’interpretació.

El fet va estar que, Escortell, nou dies després de presentar una demanda al jutjat de Primera Instància Número 2 de Benidorm, en valencià, va rebre de la lletrada de l’Administració de Justícia un escrit  advertint-lo que  donava un termini de tres dies perquè presentara una traducció oficial en castellà i així donar-li un curs normal, perquè al jutjat, com que era la primera vegada que se’n tramitava una en valencià, no disposaven de traductors, motiu pel qual la tramitació sofriria ajornaments, més encara, si l’advocat sol·licitava que les notificacions li foren transmeses en valencià, perquè el procediment és dilataria almenys cinc anys.

Sense voluntat, intreprete, de fer escarni de ningú, perquè no hi ha sols excés de zel en l’al·ludida funcionària de Benidorm, sinó que el que hi ha, en altres “dissuasions” d’utilitzar la llengua amb tot el dret, sense entrebancs, el secretari autonòmic de Justícia Ferran Puchades fa saber que, per desgràcia, l’índex de persones que l’utilitza als escrits judicials és minso.

El Títol II, article novè, apartat 2 del nostre Estatut d’Autonomia de 1982, contempla el dret a ser utilitzat el valencià en igualtat de condicions i sense entrebancs, el qual resa: “Així mateix, els ciutadans valencians tindran dret a dirigir-se a l’administració de la Comunitat Valenciana en qualsevol de les seues dos llengües oficials i rebre resposta en la mateixa llengua utilitzada”. I a l’apartat 3, obliga la Generalitat, clar i ras: “La Generalitat vetllarà per una Administració de Justícia sense demores indegudes i pròxima al ciutadà.

Escortell, de manera encomiable, no satisfet amb els descàrrecs donats apel·là fins arribar al Tribunal Superior de Justícia, el qual arxivà el cas, perquè no s’apreciava en la funcionària una intencionalitat de rebuig de l’idioma, tot i  que sí s’apreciava una mala praxi degut a un excés de zel professional, per anticipar i vetar un possible retard en el procediment, en el suposat que s’alegara indefensió per la part afectada, és a dir, del demandant. El TSJ, sense més consideracions, arxivà el cas.

Escortell, a més del seu representat, davant d’un desemparament total, tres mesos després d’haver presentat la demanda, sols ha aconseguit no haver de presentar la traducció de la demanda, i dirigint-li en castellà els comunicats, es va fer aquesta amarga pregunta: “Quan a un altre company advocat li passa açò, què hi farà?, afirmant que els funcionaris de Justícia desconeixen totalment els nostres drets lingüístics. 

En aquest punt em clave jo. Per què per als quatre-cents sis jutjats que hi ha al País, sols hi ha una traductora de valencià i ubicada a València ciutat?, segons confirmà la Conselleria de Justícia, i per tal que hi haja un servei com cal, segons anuncia el secretari autonòmic Ferran Puchades, encara a hores d’ara... “es fan gestions per a nodrir-lo en 2017”, i així mateix, haurà de ser la Direcció General de Política Lingüística qui proveïsca els lingüístics?

Algú comprèn que, després de trenta-quatre anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, un servei com aquest, fonamental entre altres, perquè els nostres drets sense excusa ni pretext no s’entrebanquen, estiga a hores d’ara quasi desmantellat? Un servidor no, si no és que els governs successius, inclòs el que ara hi ha, hagen alçat els muscles i nosaltres consentir-ho. Tampoc es comprèn que calga ajornar-se fins al 2017, perquè es nodreixen els jutjats. O tal vegada nosaltres hem de confirmar la regla, exposada en aquella frase atribuïda al celebèrrim Comte de Romanones... “Vosotros haced las leyes, que yo haré los reglamentos”?

Hom tampoc compren per què des de la presa de possessió del nou govern de la Generalitat no hi haja un descàrrec convincent, al càrrec gruixut d’aviar una llei autonòmica de la funció pública, on es contemple el necessari requisit lingüístic, perquè s’accedisca a una plaça de funcionari de la Generalitat Valenciana i de la resta de les administracions. Algú comprèn així mateix, per què els funcionaris de justícia, no sols no comprenen valencià, sinó que desconeixen els nostres drets lingüístics, com afirma l’advocat Escortell? O sí que ho comprenem?.

A hom li agradaria saber quin temor hi ha per part del govern del poble, a recalçar el nostre dret? I per què hem de seguir tolerant feblesa per fer-lo valdre sobre els interessos corporatius secundats pels sindicats, nodrits en part per subvencions dels nostres impostos, per a més inri. Tampoc sabem d’una forma enraonada, per què la nostra administració no preserva els nostres drets habilitant lleis i normes per dur-lo a terme. 

Així que amics i amigues, ja sé que el fòrum on escric és farcit de valencianisme, i si escrigués en un altre, de les  maneres que en aquest escric, com diu un estimat amic de l’Alcúdia, amb una rotunditat ben palesa, “no em llegirien”, en resposta que escric majorment per a vosaltres. Afirme completament que és possible viure en valencià al País. És possible viure així, si comencem individualment i tots plegats també, a exercir i exigir el nostre dret, denunciant en els tribunals els atropellaments, exigint a l’administració els mitjans necessaris, perquè marc legal n’hi ha.

Si no ho fem, interpretaran en nom nostre allò que creguen i aplicaran el seu, sense cap mena de contemplacions.

L’Estellés de Burjassot, referent de molts entre els quals m’incloc, ens encoratja novament en “Assumiràs la veu d’un poble: ... No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble...
 
Joan Puchalt
Albal,  l’Horta Sud – País Valencià

Albal, l’Horta-Sud – País Valencià
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next